Nit electoral del 3 d'abril de 1979: punys enlaire

Després de dues eleccions generals (juny de 1977 i març de 1979), del restabliment de la Generalitat, el retorn del president Tarradellas i un referèndum constitucional (desembre de 1978) van arribar finalment les eleccions municipals. Com he explicat en un altre episodi, la campanya del PSC «entra amb nosaltres a l'Ajuntament», tenia una grapa especial i era molt atractiva. Hi desfilaven tots els elements que podien definir les prioritats d'una nova política municipal.

Però una matinada ens vam despertar amb tots els plàtans del passeig de la Devesa empaperats amb un cartell allargat i rectangular vertical amb una imatge de cos sencer del cap de llista del PSUC, el senyor Francesc Pararols, un tècnic acreditat que havia passat molts anys a la Unió Soviètica, un cop acabada la Guerra Civil, i que oferia una imatge a la candidatura del PSUC de rigor, de serietat i de respectabilitat.

Va ser quan a correcuita, amb pocs mitjans i amb una imatge que ja hem comentat, ens vam decidir a editar un cartell amb la meva cara i amb el lema « Joaquim Nadal, un alcalde per Girona». La campanya va tenir els seus moments, però en general la música que sonava era favorable i tot apuntava a un resultat positiu per la nostra candidatura, tot i que es mantenia la incògnita de saber quines serien les proporcions. En el fons, amb només quatre candidatures amb possibilitats reals d'aconseguir representació (PSC, PSUC, CiU i CC-UCD), la situació era molt oberta i tinc el convenciment que, amb qualsevol altre resultat que no fos el que es va produir, Girona, s'hauria despertat l'endemà amb un alcalde convergent o centrista.

Però aquella nit del 3 d'abril de 1979 vam guanyar les eleccions i vam treure 9 regidors. Convergència en va treure 7, el partit d' Adolfo Suárez (CC-UCD) en va treure 5 i el PSUC en va treure 4. Segurament l'eufòria d'haver guanyat no ens va permetre la fredor suficient per analitzar els escenaris que es plantejaven o almenys jo no m'ho plantejava. Sospito que en Jaume Curbet, més cerebral, i en Pere Thió, que feia els números, sí que hi havien pensat i ja tenien coll avall que el PSC tindria l'alcaldia de Girona si fèiem el que calia.

Fèiem el nostre recompte de candidatura i partit al Saló de Descans del Teatre Municipal, en un escenari triat especialment pel fet d'estar situat al cor mateix de l'edifici de l'Ajuntament. Volíem fer efectiu des d'aquell mateix moment el lema de la campanya.

De sobte, van aparèixer els companys del PSUC i els seus candidats, encapçalats per en Francesc Pararols, al Saló de Descans del Teatre Municipal. Era com una felicitació per haver guanyat i com un reconeixement implícit que, amb aquella presència, ens estaven oferint els seus vots per tal d'assegurar l'alcaldia. Ens vam fondre en una abraçada amb el senyor Pararols, amb qui sempre més tindria una profunda amistat i li professaria una gran estima i respecte. Després, des de dalt d'una petita tarima, vam mirar els militants i simpatitzants que omplien el saló, ell a la dreta mirant al públic i jo a l'esquerra, i alçant els punys, jo el puny esquerre i ell el puny dret, vam saludar eufòrics a tota la concurrència.

L'endemà Los Sitios de Gerona del 4 d'abril de 1979 va publicar la fotografia dels punys enlaire i va titular « Gerona tiene alcalde socialista, ayer por la noche pactaron con los comunistas...».

Aquell mateix dia sabríem que fins a altes hores de la matinada alguns dels candidats dels centristes van estar-se a la redacció de Los Sitios discutint si s'havia de posar o no aquella fotografia a la portada del diari. També sabríem que aquella portada, que em feia una certa gràcia i que al cap d'uns dies em vaig endur a Bellaterra, a la facultat, per ensenyar amb un punt d'orgull, va suscitar a la ciutat reaccions diverses i va provocar una certa esgarrifança col·lectiva. Per alguns el retorn de les esquerres al govern de la ciutat despertava els fantasmes de la Guerra Civil.

El «rancho» Felipe González

El meu pare, Manel Nadal Oller (Cassà de la Selva, 1923 - Girona, 2017), es dedicava al negoci de la fusta que havia après just en acabar la Guerra Civil del que uns anys més tard (1947) seria el seu sogre, Josep Farreras Ventura, amic dels avis Nadal Oller. Els Nadal Oller venien de famílies de tapers. Els Nadal tenien una fàbrica de taps que durant un temps era a l'edifici del carrer de Barcelona de Girona, on ara hi ha les ites, en la nomenclatura moderna l'escola Vedruna. Els Oller després d'una vida atzarosa entre Cassà, Tolosa, Épernay i Reims tenien fàbrica a Cassà i a Reims. El besavi Francisco Oller Martinell li va dir al seu gendre, l'avi Joaquim, que s'havia incorporat com a director de la fàbrica de Cassà, que com que ja hi tenia un fill, l'oncle Francisco, més gran que el pare, no n'hi cabia un altre i que s'havia d'espavilar.

L'avi Farreras era un home de món, xarmant i simpàtic amb els amics i fora de la feina i de caràcter dur i exigent a la feina. El meu pare, per demostrar al seu sogre que se'n sabia sortir sense la seva tutela, va començar a fer algunes operacions de compra i venda de terrenys pel seu compte i acabaria fent el desenvolupament d'algun sector urbà com el carrer Francesc Ciurana, que s'obria generant aprofitaments a banda i banda d'alguns solars procedents del pati de les Germanetes dels Pobres. Però quan la necessitat ja no apretava i ja no havia de demostrar res, el pare es va inclinar com el seu sogre per les finques rústiques a les quals dedicava una passió restauradora inacabable. La seva passió de veritat era restaurar cases, rehabilitar ruïnes rurals i fer bona la idea aparentment contradictòria de començar la casa per la teulada; sabia millor que ningú que per salvar un casalot vell el primer que s'havia de fer era aturar les vies d'aigua i sanejar les cobertes.

La combinació d'aquesta passió amb el coneixement de les contrades del país que li donava el vessant de compra de boscos per tallar en el negoci de la fusta, es va afegir a la passió del pare per la geografia concreta. Sabia cada racó, cada casa, cada propietat, i n'assenyalava els límits, els conreus, el valor del bosc, la importància dels arbres, la necessitat d'aigua. Sovint descobria finques en venda que posava a disposició d'amics seus o d'institucions com quan va propiciar la compra de la finca de can Pau Birol (Bell-lloc) per dedicar-la a escola inicialment de capacitació agrària. Només molt esporàdicament comprava per a ell sabent que normalment no s'ho podia permetre.

Una vegada, però, havia clissat una finca al peu de les Gavarres que el feia pillo de veritat. Però llest com era va intuir que podia plantejar algun problema i em va consultar amb sinceritat si aquella compra podia posar en un compromís l'alcalde de Girona i l'Ajuntament de la ciutat, atès que la finca afectava al bell mig d'un dels traçats que el Ministeri d'Obres Públiques proposava per la variant de la N-II. Li vaig demanar obertament que no la comprés. I malgrat que sempre més alguna vegada em va recordar que li havia espatllat un bon negoci, he de dir que em va fer cas i va desistir del seu interès.

En una altra ocasió va saber que estava en venda el mas Figueres en els pendents suaus que baixen des de Palau Sacosta i la finca de les Torres de Palau fins al curs de l'Onyar entre Quart i Girona. Era una finca bona, amb aigua, de terra fèrtil i amb una vegetació de ribera arran de riu que prometia molt. El meu pare n'estava convençut, i jo també, que era una finca estratègica per l'Ajuntament. La propietat municipal d'aquella finca podia tancar la ciutat pel sud-est i aportava espai lliure i tancava una zona d'equipaments delimitada per les propietats del Montessori i del GEiEG.

Vaig anar, doncs, a veure els propietaris l'any 1980 amb interès, però amb poca fe. L'Ajuntament acabava de fer algunes operacions patrimonials de pes com l'adquisició de tots els terrenys de RENFE i de FEVE a la ciutat i no anàvem gens sobrats de diners. La conversa amb els propietaris va ser amable i jo els vaig manifestar l'interès de l'Ajuntament per la seva finca. Em van dir el preu: 80 milions de pessetes. No era un mal preu, però quedava fora de les possibilitats en aquell moment de l'Ajuntament. Ho vam deixar estar pensant que el futur potser ens donaria una altra oportunitat.

Però l'oportunitat no va arribar i l'any 1983 un dia em vaig trobar en Joan Homs Tixé i em va anunciar que acabava de comprar el mas Figueres.

- N'has pagat 80 milions de pessetes? -vaig preguntar.

- No, en absolut. Molt menys -va respondre.

- Quin preu n'has pagat, doncs?

- Al final ha quedat per 25 milions de pessetes.

- Com és que han abaixat tant el preu que ens havien demanat a l'Ajuntament?

- Molt senzill. Estaven espantats. El PSOE acabava de guanyar les eleccions generals a Espanya l'octubre de 1982 i temien ser expropiats o alguna col·lectivització. Davant del risc es van estimar més anar sobre segur i vendre encara que fos per sota del preu que en volien.

- Ostres. Per aquest preu també l'hauria comprat l'Ajuntament.

- No t'hi capfiquis, ja no hi ha res a fer.

I amb un punt d'ironia en Joan Homs Tixé em va dir:

- Algun dia batejaré la finca com a rancho Felipe González en homenatge de la circumstància que m'ha permès obtenir-ne la propietat a tan bon preu.

La facècia era divertida, però quedava només en això: una facècia. No ha rebatejat mai el mas Figueres que en Joan conserva com una reserva de futur -un futur indefinit- mentre s'hi diverteix plantant arbres i llaurant, plantant i segant segons l'època de l'any. L'Homs que em sembla que no ho necessita estic segur que en té prou de mirar les terres que s'estenen fins a l'Onyar des de la seva casa de les Torres de Palau i recordar els orígens del seu pare a la plaça de Sant Agustí fent de paleta.

Andreu Alfaro a la plaça d'Europa

Després L'any 1980 en Jordi Dagà, el mític dirigent estudiantil del PSUC a l'Autònoma on havia estat alumne meu, va aparèixer un dia al despatx de l'alcaldia en la seva condició de director de l'oficina que la Banca Mas Sardà tenia a Girona a la Gran Via de Jaume I cantonada amb el carrer de la Sèquia. En el marc de la política comercial del banc ens venia a proposar i oferir mig milió de pessetes per fer alguna acció de caire cultural a la ciutat. En aquells moments acabàvem de recuperar el terreny de davant de l'Hospital de Santa Caterina on s'havia de construir l'edifici dels col·legis professionals de Girona i vaig dir-li que allà hi escauria una escultura per trencar el caràcter massa anodí d'una vorera molt ampla amb poca gràcia. Vaig afegir que es podia encarregar a l'escultor gironí Paco Torres Monsó. D'aquest oferiment tant primerenc en van sortir les ara ja emblemàtiques Lletres toves que amb els seus colors alegren el carrer i han esdevingut un joc atractiu per a la mainada.

Aquest és l'antecedent més reculat del que acabaria esdevenint el programa d'escultures al carrer que durant molts anys va anar situant en diferents punts de la ciutat obra d'escultors en general força reconeguts. És així com es va incorporar al patrimoni de la ciutat obra de Subirachs a les escales de la Pera i a la plaça Lluís Companys, Marcel Martí a la rambla Xavier Cugat i als accessos nord de la ciutat, Jaume Plensa davant de Correus, Narcís Costa a la plaça de Ferran el Catòlic, Pepe Noja davant de l'Institut Narcís Xifra i Carles Rahola, Domènec Fita als jardins de Pedret, Emília Xargay als jardins del Pont de la Font del Rei, Bonaventura Anson a la variant de la N-II, Enric Pladevall davant de l'estació de Renfe o Xavier Corberó sobre la gespa del parc de les Ribes del Ter, als peus dels esglaons del pavelló de Fontajau.

Tenia al cap que si a Banyoles hi havia una escultura del valencià Andreu Alfaro, a Girona també en podríem tenir una.

En el marc de les commemoracions del 1.200 aniversari del lliurament de la ciutat a Carlemany vam reforçar el discurs europeista i, en el context de la construcció del passeig d'Olot per unir el carrer Emili Grahit amb Sant Narcís, Santa Eugènia i Salt, va sorgir un gran giratori en el Parc Central que vam anomenar la plaça d'Europa.

Aquest giratori era el lloc idoni per adquirir una identitat amb una intervenció potent de l'Alfaro i amb aquest objectiu li vam ensenyar a l'escultor l'indret que en aquells moments semblava més un descampat que una zona urbana digna. Alfaro va acceptar i es va posar a treballar mentre les obres de la mateixa plaça anaven adquirint forma i sentit.

La compra de l'escultura va tenir un cost de set milions de pessetes, que per l'època era una quantitat considerable, i l'aprovació pel ple va aixecar un cert rebombori. D'una banda, algun sector dels artistes locals amb poc èmfasi perquè respectaven Alfaro va insinuar que potser aquests diners haguessin estat més ben gastats promocionant algun escultor local. La polèmica grossa, però, va venir d'altres sector que posaven en qüestió el fet mateix de l'adquisició de l'escultura i, amb un punt d'honor local, es queixaven que l'autor l'haguéssim anat a buscar al País Valencià. Los Sitios de Gerona es va convertir en l'altaveu més potent dels sectors crítics. La campanya no era tampoc res de l'altre món, però ens tenia atabalats i amb un punt d'inseguretat.

I va arribar el dia 26 de gener de 1984, data fixada per muntar l'escultura. Alfaro i els seus tècnics van desplegar totes les seves habilitats i amb poques hores l'escultura de la plaça d'Europa havia començat a agafar forma i presència. Una presència que omplia el giratori i que en la seva circumval·lació oferia visions diferents i reflexos canviants de l'acer inoxidable amb insinuacions ondulants del volum de l'escultura.

Vam anar a veure el procés de la instal·lació i, situats en un punt de la vorera nord de la plaça, comentàvem amb l'Alfaro el resultat obtingut. Caminant pel passeig d'Olot van arribar fins on érem nosaltres un grup de jubilats que justament venien a contemplar el mateix que nosaltres amb aquell posat propi de qui no té pressa i ve a badar. Es van aturar, els vaig presentar l'Alfaro i vam començar una animada conversa en la qual tots feien l'elogi de l'escultura que els havia agradat i s'entretenien a anar donant voltes al giratori per veure'n tots els plecs i formes. Tot d'una va passar en Jaume Sureda Prat, el director aleshores de Los Sitios, que anava de casa seva a Sant Narcís fins a la redacció del diari, i es va aturar per saber de què anava aquella petita reunió a peu de carrer. Li vaig presentar l'Alfaro i els veïns i aquests es van afanyar a explicar-li el que ens havien dit: que l'escultura els agradava molt. En Sureda no s'ho acabava de creure i volia saber les raons de tanta satisfacció, però no hi havia raons concretes, simplement els agradava i estaven contents de la novetat que representava per al barri.

De cop, el director de Los Sitios es va trobar amb els arguments de la campanya en contra de l'escultura desmuntats de forma planera i espontània, i a partir d'aquell dia el diari va començar a afluixar i a posar sordina a les crítiques, que van amainar definitivament.

L'escultura de la plaça d'Europa d'Andreu Alfaro, instal·lada el gener de 1984, es va inaugurar oficialment el dia 28 d'octubre del mateix any coincidint amb l'inici de les Fires i la celebració de diversos actes d'afirmació europeista.

Ara el trasbals de les obres de l'AVE ha traslladat l'escultura a la rotonda del pont de Can Vidal, a prop de la Devesa, on també hi escau molt bé, mentre que a la plaça d'Europa ara ja no hi ha giratori. La decisió no és fàcil. Tornar l'Alfaro on era sense l'efecte màgic del giratori? Deixar-lo on és, que li escau com anell al dit? Si fos així és indubtable que a la plaça d'Europa se l'hauria de compensar amb una altra escultura. Potser per aquest camí es podria reprendre la política d'escultures al carrer que fa uns quants anys que està abandonada.