Cada any escriure sobre Setmana Santa és un honor, però enguany més, perquè la secció de Vestes celebrem el 75è aniversari. Quan tenia sis anys, una època molt difícil, vaig conèixer a través d'una tia meva la Setmana Santa gironina amb la Confraria dels Dolors. Aquests eren qui llogaven vestes. A causa de l'impacte emocional que vaig sentir en el meu petit cor d'infant i com que la primera participació va ser tan gran, quan vaig arribar a l'adolescència vaig demanar a la meva mare tenir una vesta de la Confraria de Jesús Crucificat - Manaies de Girona. I aquí estic.
Per què la dels Manaies? Des de molt petita la meva mare em feia escoltar des del llit les campanes de la catedral. I per Setmana Santa, si a més bufava el vent, als vespres em deia: «Escolta, aquesta música que sents són els manaies que assajen per anar a la processó». Abans no hi havia vidres dobles, ni res que aturés els sorolls, i la seva melodia, any rere any, em va calar fins al moll de l'os. Aquesta il·lusió em va fer decidir pels Manaies.
Tot i que reconec que un dels passos que m'impacta és el de la Mare de Déu dels Dolors. El seu rostre reflecteix i transmet el dolor d'una mare. El Sant Sepulcre amb el grup d'àngels -un d'ells s'acosta un dit a la boca com dient silenci- emociona. En fi, tots tenen un perquè. A les persones creients ens agrada tot el que conforma la Setmana Santa, des del Divendres dels Dolors fins al Dilluns de Pasqua; i encara més els que hem conegut com era abans aquesta celebració, que, de fet, comença el dimecres de cendra.
L'any 1988 em vaig trobar amb la sorpresa que m'anomenessin la primera dona pendonista de la Confraria de Jesús Crucificat - Manaies de Girona, després de 5o anys en què només havien estat escollits homes i persones rellevants de la ciutat. En aquell moment va ser una notícia que ni jo entenia. Fins i tot hi va haver algú que no hi estava d'acord.
D'aquest fet, n'han passat 31 anys, i cada any visc la Setmana Santa amb la mateixa intensitat. Aquest fet va canviar la nostra vida. Ser pendonista vol dir anar a la processó el Divendres Sant, i aquest dia és el que més treballàvem a casa i vam haver de tancar.
Jo només vaig dir una cosa a casa: «Si per haver estat pendonista, hem tancat, he obert la capsa i la il·lusió i he pogut anar a la processó, només demano poder participar cada any a la processó fins que la salut m'ho permeti». Els meus pares i germà, davant la il·lusió, van accedir a la petició. O sigui, que a partir del 1988, vaig participar a les festes de Sant Pau amb en Raimon i vam viure plenament els actes fins que la salut, el 97, em va jugar una mala passada, i quan estava acabant la processó vaig ingressar al Trueta.
L'any 1990, celebrant el 50è aniversari dels Manaies i la inauguració de Sant Lluc, vaig proposar al president, moguda per l'impacte emocional que havia tingut anant a la processó de petita, que podríem buscar 50 nens i nenes que fossin vestes petites i representessin com si fossin espelmes vivents els 50 anys dels Manaies. I així va ser. A més de fer socis vam buscar els petits. Als pares els vam haver de fer les vestes, però va ser molt entranyable. En aquells moments ja hi havia un parell de confraries que portaven nens petits amb corona d'espines en un coixí.
El que em fa sentir més orgullosa és que no només la nostra confraria porta infants, sinó que ara totes les confraries porten el seu grupet de mainada. Mentre hi hagin llavors s'han de cuidar, perquè aquests són els confrares del demà, els que de petits els han ensenyat a estimar aquesta celebració; no com un fet d'anar disfressat o de carnaval, sinó com una tradició. En aquesta època tot és molt difícil. Hem d'intentar que es guardi una mica el sentit religiós i això ens ho pot portar la mainada.
No em cansaré de repetir-ho: allò que em van donar aquells infants, als quals durant anys els vaig donar les mans, és el tresor més gran que guardo al meu cor, junt amb el d'haver estat pendonista. Allò que vaig viure i sentir d'aquelles veus innocents tots els Divendres Sants és indescriptible. «Carme, els Manaies són bons o dolents?», «Mira aquells no tenen sabates», «Sí que en tenen, però deuen tenir un papa o una mama malalt i han demanat a nostre senyor que els curi». Així podria omplir fulls d'emoció viscuda.
Sembla que enguany només parlem de vestes. Fins i tot, els dos programes ens els han dedicat a nosaltres. Però, com a vesta que soc, estic més que agraïda en nom de totes les vestes de la nostra confraria i també de les altres. El que vull dir és que els Manaies sols no anirien enlloc, i les vestes tampoc. Ens necessitem els uns als altres per la unió que fem, per la diversitat de colors i pel que representem tots plegats.
La processó de Girona va arribar a tenir molt de ressò per ser molt gran i pel gran silenci que conformava. Tot ha canviat molt. Ara molts consideren que és un espectacle. La major part de la gent que la va a veure s'ho mira com a tal. Això provoca que molta gent no tingui respecte al llarg del recorregut i s'escoltin rialles o alguna discussió desagradable. Així com gent que va amunt i avall. Crec que el comportament és important.
Si al llarg del recorregut algú no creient ha pogut sentir quelcom diferent dins seu, ja podem estar ben contents de tenir processó. Ja sigui durant el pas d'algun misteri, escoltant la música dels Manaies, veient algun penitent descalç o amb una cadena lligada al canell del peu o bé amb el pas dels Doloros veure fimbrejar la corona de la Mare Déu amb música sacra de fons.
Voldria felicitar l'encarregat de fer el pregó de Setmana Santa, l'amic, periodista, gastrònom i estaferm de Besalú Salvador Garcia Arbós. Va fer un pregó farcit «de xuixos, manaies, bunyols i records». Felicitats per endolcir l'ànima i l'esperit dels gironins que van seguir el pregó i els que l'hem llegit.
Voldria fer un esment molt especial per a la persona que ha estat escollida pendonista d'honor a títol pòstum, monsenyor Enric Pèlach i Feliu. Essent un jove capellà, el 1944, quan es va crear la secció de Vestes, va ser nomenat primer consiliari en constituir-se en Confraria sota l'advocació de Jesús Crucificat el 1947. Anys després marxava fidel a la seva vocació al Perú, on l'any 1968 va ser el primer bisbe de la Diòcesi d'Abancay. Jo i en Raimon vam tenir l'honor de conèixer i compartir la celebració de Sant Pau amb ell quan va venir a Girona i ens va oficiar la missa a l'altar de Sant Pau de la Catedral de Girona.
El seu nebot, en Francesc Pèlach i Busom, confrare de la nostra Confraria, rebrà i portarà el pendó en nom seu. Felicitats per l'honor concedit, no només a ell, sinó a tota la família Pèlach. Quan vaig ser la primera dona pendonista, l'endemà vaig rebre un llibre acompanyat d'una entranyable carta de la Teresa Bartrina i Marull, de la qual m'agradaria reproduir una part:
«Per la premsa vaig assabentar-me del seu nomenament de pendonista de la processó de la Setmana Santa 1988 i també vaig llegir la interviu que li feren. Va esser un gran encert dels Manaies! Junt amb vostè ens varen honorar a totes les dones de la secció de Vestes de la Confraria de Jesús Crucificat. Me'n sento orgullosa, la felicito per la gallardia amb què va portar tota la processó el pendó. Vostè no em coneix personalment; ni jo tampoc la conec. Valgui aquesta petita presentació: tinc el n. 4 de la secció de Vestes de la Confraria Vda. de Josep M. Pla i Dalmau ».
A títol pòstum, puc dedicar aquest article dels 75 anys en nom d'ella a totes les vestes que ens han precedit i, molt especialment, a les que, com ella, van ser de les primeres de la confraria. A tots els que feu possible que la processó del Sant Enterrament de Girona sigui una realitat. Als gironins i no gironins. A la gent que és a l'hospital o al geriàtric. A la gent que treballa el Divendres Sant, que són molts. I a qualsevol persona que ha patit o pateix el dolor físic o moral a la seva pròpia pell. Us desitjo una bona Setmana Santa i Pasqua a tots.
