No teniu ganes que s'acabin d'una vegada les campanyes electorals? Jo sí. Moltes. Per diverses raons, més enllà de les òbvies. Voldria poder deixar de veure paperets amb les sigles dels partits per arreu, fotografies de candidats penjades de fanals i que els mitjans de comunicació deixessin de dedicar tant temps a parlar del que fan o deixen de fer els que volen ser escollits. Si ja resulta enutjós haver de passejar per la ciutat fent un eslàlom entre les parades dels repartidors d'espiritualitat, els captadors d'ONG i les bicicletes pròpies i estrangeres, en període electoral cal sumar les carpes dels partits. Però potser, del que més ganes tinc, és de preguntar a algunes candidates i candidats qui coi els fa la campanya. Hi ha eslògans que han estat escollits per l'enemic més que per un assessor propi. D'altres han escollit la pitjor fotografia que han trobat a l'àlbum de qui ha de ser votat. Per no parlar de l'absència absoluta de propostes engrescadores, valentes i innovadores. Algunes estratègies impliquen mesurar el percentatge de desgast que es pot suportar, i d'altres per veure quin assumpte abrasiu fa més mal a la resistència de l'adversari.
Quan tot acabi, i els partits hagin retirat els seus ferits i morts del camp de batalla, i hagi passat l'olor de pólvora, serà interessant guardar els programes electorals dels escollits en un calaix i obrir-lo passat un parell d'anys. No ho heu fet mai? Us ho recomano. És una de les millors teràpies contra el conformisme. I no només el programa de qui mana. Fins i tot les oposicions acaben pervertint els seus compromisos electorals quan es tracta de desgastar als que governen. D'això va sovint la política, es veu.
Malgrat tot, no patiu. No tindrem temps que ens afecti la síndrome d'Estocolm. Tal com van les coses, sembla cantat que aviat algú ens començarà a parlar de l'avançament de les eleccions autonòmiques. I ja hi tornarem a ser. Tot i que, segur, segur, segur, que aquestes seran les últimes. Les definitives. Si, oi...?
