El divendres vinent tornarà a ser el dia de l'orgull LGBTI. Segurament, arreu del país, hi haurà actes de suport, activitats de reivindicació i piulades de suport al qual, amb escàs encert anomenen, normalització de l'orientació afectiva, sexual o de l'orientació de gènere. Com passa amb grups socials que comparteixen els estralls de les minories públiques, dedicar un dia internacional a la seva defensa no només no arregla res, sinó que els condemna a la necessitat de ser sempre explicats. De fet, tot allò que surt del conveni de comoditat en el que ens hem acostumat a educar als nostres fills, esdevé una arma de doble tall. La tolerància no s'hauria mai d'explicar. La mal anomenada normalització no és l'exercici d'aprenentatge conscient, sinó la voluntat provocada d'esborrar dels nostres mètodes educatius i de transmissió de la vida, de tot allò que qüestioni com viu el nostre veí o nosaltres mateixos. De forma cíclica, la nostra societat fabrica generacions alternes de ciutadans conservadors i de ciutadans oberts a les preferències alienes. La llibertat arriba quan tot això no cal ni argumentar-ho. Quan no cal dedicar dies a la defensa de cap opció de vida, ni a la seva comprensió. Normalitzar no té res a veure amb comprendre, sinó en quotidianitzar. Perquè sinó, acabem fent com el pare que fa un parell de dies, quan intentava explicar al seu fill el significat de la bandera amb els colors de l'arc de Sant Martí que penjava d'un balcó, va haver d'explicar que els gais són els maricons en llenguatge més fi. O que una mare de l'escola, en veient que la seva filla feia petons a una altra nena de classe, li digui, «a veure si ara em sortiràs de l'armari». Imagines com d'absurd sonaria a les orelles de la majoria que algú hagués de defensar-se a casa dient que és heterosexual? O que, en el meu cas, hagi de penjar del balcó de casa una bandera per justificar que m'agrada el sexe només amb dones? La vergonya, com l'estupidesa, no té sexe.