Normalment, i segurament moguts per la necessitat que tenen els polítics de mesurar el grau de felicitat que provoca el seu mandat, els governs expliquen en termes estadístics la qualitat de la societat. Sovint sentim com arriba el resultat d'una enquesta, d'un estudi o de les conclusions d'un projecte, que aporten dades sobre el nivell de contaminació de l'aire de la ciutat, dels rius i rierols; o sobre els índexs de pobresa vinculats a la quantitat de sensesostre que busquen sopluig, dels contractes nous que semblen demostrar que l'atur baixa, o sobre quants ciclistes més arriben cada setmana a Girona. Però encara, a hores d'ara, no he llegit cap estudi que valori quan de maleducats som els gironins. Segurament perquè seria un informe impopular. A l'administració no la paguem perquè ens digui que som una colla de maleducats sinó perquè netegi les nostres vergonyes. Dels nostres impostos exigim que algú posi bé les escombraries que deixem al costat del contenidor buit, perquè a nosaltres la pressa o l'estupidesa no ens deixa obrir-lo. I és feina dels serveis de neteja recollir els milions de burilles que llencem pel carrer, confonent les llambordes amb cendrers de luxe. Volem ser una ciutat modèlica exigint carrils bici impossibles, mentre som incapaços de conviure en el mateix espai viari vehicles, persones i bicicletes, sense estridències, com passa a la majoria de ciutats europees de mida similar a la nostra. I caldria afegir ja els patins elèctrics que, com un element distorsionador als nostres hàbits conservadors, són encara un joguet i no una eina.

O aquest costum tan mediterrani d'exigir a crits des de les finestres, que callin els que, passada la mitjanit, criden, canten o es passegen amb la música a tot drap per sota de la finestra de casa. En molts aspectes, els carrers de la nostra ciutat s'han convertit en una típica pel·lícula italiana dels anys cinquanta, en blanc i negre, exagerada i maleducada. I de maleducats ens en fem, no ens en fan.