El tram que va des de la plaça de la Rodona fins a les vies del tren és un catàleg del fracàs de la societat que entre tots hem inventat. En el que havia estat l'entrada d'una entitat bancària, de les abusadores dels desitjos i baixes passions de les persones per fer-se més rics, hi ha uns cartrons que mai marxen. Sovint a sota dels cartrons hi dorm algú. Mai sé si és la mateixa persona o l'improvisat dormitori és un espai compartit. Però els cartrons mai marxen. Just al costat hi ha una cafeteria on cada matí s'hi troben uns amics. Fan el cafè de manera sorollosa, mentre comparteixen una cigarreta. Just abans de repartir-se pel barri vell a demanar unes monedes per poder agafar el tren per anar a veure a un familiar molt malalt. Quan toquen les vuit del matí, una senyora amb fisonomia i vestimenta llunyanes, pren puntualment un lloc a l'entrada del supermercat. Mentre espera les mateixes senyores de cada setmana que li portin roba dins de bosses, o menjar, i fins i tot alguna moneda, aprofita per fer un parell de trucades amb un mòbil que camufla a sota del mocador de cap. I quan ha acabat, repassa la missatgeria pendent. I manté un circuit que no varia: l'entrada del supermercat, la vorera de davant quan l'ombra ajuda, just al costat d'una oficina de La Caixa, i cap al tard, davant de la carnisseria propietat d'una franquícia guissonenca. I en els bancs que tenen l'Estació Jove com a eix, grups d'adolescents sense massa present ni feina, atemoreixen amb la seva presència propis i estranys. A partir de certa hora es fan amos d'un espai que hauria de ser de trànsit fins i tot pels més porucs.

El nostre fracàs comença quan, com jo estic fent ara, parlem de «nosaltres i ells». Quan els integrem dins del paisatge urbà com qui s'adapta a una pedreta dins de la sabata. Com a molt traspassem la responsabilitat del fracàs a les administracions públiques. I el fracàs se sublima quan prenem consciència que ignorem absolutament tot d'ells i d'elles. Ni el nom, ni el perquè, ni cap a on van.