«Restaurant de cuina típica casolana de l'àvia, senzilla i boníssima. No tenen carta i et canten els plats del dia». És la darrera ressenya sobre el restaurant El Capritxo de Girona que es pot llegir en un dels portals web més importants on els clients expliquen i puntuen els establiments turístics i de restauració que han visitat. Està al peu de la carretera de Sant Feliu de Guíxols, entre Vila-roja i la rotonda d'accés a la carretera del santuari dels Àngels, i aquest dilluns tancarà les portes després de 42 anys, i no per ganes de les seves responsables.
Els plats, abundants i amb carn a la brasa i llegums com a ingredients més clàssics, han captivat durant anys a moltes persones que s'han convertit en fidels clients. Tot plegat a l'interior d'un edifici que a primera vista no convida massa a entrar. La degradació exterior i interior és, de fet, la pista de l'origen d'un conflicte entre el propietari de la finca i les responsables del restaurant.
L'Anna Esteva, de 47 anys, viu al mateix immoble amb els seus tres fills (de 22, 16 i 11 anys) i amb la seva mare, la Rosa, de 75 anys. La Rosa i l'Anna són qui des de fa anys s'encarreguen del restaurant després de la mort del pare, l'Aureli. El propietari vol recuperar tot l'immoble i des de fa anys hi ha un litigi amb les llogateres que va acabar als jutjats i on, segons han explicat, han intercedit els Serveis Socials de l'Ajuntament de Girona i mediadors de la Policia Municipal.
El 31 de juliol, les llogateres van rebre la visita d'un serraller i d'una comitiva judicial. Era el darrer dia que tenien permís per ser a l'edifici, però van aconseguir, in extremis, una pròrroga que acaba el 17 de setembre.
L'Anna Esteva explica que el 16 de setembre, dilluns vinent, serà l'últim dia del restaurant, un dia marcat ja al calendari per acomiadar-se dels clients. Però assegura que l'endemà no marxarà de l'habitatge, encara que la policia l'obligui, perquè no té on anar.
Marxar dignament
Explica que els Serveis Socials estan intentant buscar una nova pròrroga de dos o tres mesos perquè hi hagi temps per trobar algun altre lloc on anar a viure. «Tinc clar que hauré d'acabar marxant, perquè això és tercermundista i cau tot a terra. Fins i tot el gos ha agafat fongs del pati. Però encara no puc marxar. No tinc on anar, sense casa ni feina. És un infern que et facin fora així i jo vull marxar dignament», exposa.
