A prop de l'església del Mercadal hi ha una màquina expenedora de pizzes. Es veu que ja fa setmanes que hi és. L'artefacte et permet seleccionar una carta variada i escalfa la selecció abans de servir-te-la per un forat de les dimensions d'una boca esperpèntica. Suposo que havia d'arribar una cosa així. No sé què més es pot servir des d'una màquina d'autovenda. Però mentre hi hagi imaginació, la indústria de les coses ràpides trobarà d'on penjar el cartell de la novetat. Però no va ser el descobriment de la nova tecnologia el que més va sorprendre. La cabina on està instal·lada la màquina té les dimensions d'una botiga menuda. De fet, abans de les rodes italianes, hi havia hagut una fleca prêt-à-porter. Dins de l'espai d'espera s'hi apilaven les restes de pizzes ja consumides. Caixes buides i tacades de salsa de tomàquet i formatge, tovallons de paper que havien netejat morros bruts, gots sense refresc i danys col·laterals al consum in situ del producte que ofereix el ventre de la màquina. El comentari del meu cervell va ser: «Quin mal servei!». Fins que t'atures a pensar que no té res a veure el preu d'una oferta de menjar ràpid amb l'educació de qui ho consumeix. De seguida vaig poder emetre una excusa en veu alta: «mainada». Però seguia essent la naturalització de quelcom que està podrint el model de societat a què aspirem. La maleducació no pot trobar coartada ni en l'edat ni en la procedència de qui embruta. A Santa Eugènia algú buida la mateixa paperera quasi cada matinada. La buida per la vorera i n'escampa el contingut. Res, ni la necessitat, podria excusar convertir en hàbit, en rutina, qualsevol atemptat contra la convivència. I no és culpa de qui no neteja, ni de les administracions, ni de qui ofereix un producte. No hem sabut educar. No ens ha interessat educar. Hem oblidat educar en els valors de la convivència. Estàvem massa ocupats inventant coses que fan la vida més estúpida, com una màquina expenedora de pizzes.
