El 9 d'0ctubre de l'any 1939 en aquell indret del Barri Vell que tots coneixeu, els nostres pares varen obrir el Colmado Mora en plena postguerra. Casats del dia 3 a les 6 del matí a l'església de l'hospital perquè el Mercadal estava en ruïnes pels estralls de la guerra.

Patint l'aiguat del 1940, un any després d'obrir i quedant-se sense res -era temps de l'estraperlo- varen trobar dos taules de marbre rodones - que encara conservo- a canvi de dos quilos de cafè. Eren dels pares del Senyor Rojals de Talleres Rome, ja desapareguts, que havien tancat una petita granja a Barcelona. Així, el Colmado es va convertir en la Granja Mora, que venia vasos de llet i xocolata.

La història la coneixíeu de sobres, es troba a La Girona que jo estimo. Potser quan heu vist el títol heu pensat: «Torna a parlar de la Granja Mora». Doncs no ho faré. Aquest article surt passat Sant Narcís i sempre faig un article de Fires però aquest any per a mi serà un article de Fires sense fires. Ho dedicaré als meus pares que, com que molta altra gent, van tenir la valentia, sense tenir ni una pesseta, d'obrir un negoci i tirar-lo endavant. Molta d'aquesta gent ja no hi és. Com els meus pares, i el meu germà, i la Granja Mora i molts negocis d'aquella època.

L'1 de novembre, dia de Tots Sants, la gent té per costum visitar el cementiris, encara que el dia dels difunts és el dia 2. Penso que aquella petita zona peatonal compresa per carrers llargs i estrets fent un munt de ziga- zagues, pujades i baixades amb placetes, als que ens agrada anar-hi hi trobem una pau espiritual difícil d'explicar. Però més inexplicable seria la història que s'aplega al darrere d'aquelles lloses de marbre. Unes més maques, unes cuidades, altres no tant, però que conformen la vida d'un munt de famílies que han existit i encara existeixen o d'altres que no queda ningú i estan en perill d'extinció. Si algú ens ho expliqués hi trobaríem un munt d'històries que ens posarien la pell de gallina. Històries plenes d'amor i d'estimació. Les més doloroses, les dels infants. El que és segur és que són totes tristes. Perdre un ésser estimat és això: patir, plorar, recordar, enyorar... però el més dur són els pares que han hagut de dir adeu a un fill.

Aquest és el dolor més gran. Jo em poso tant a la pell dels pares perquè vaig créixer amb el dolor de la meva àvia que se li havia mort un nen de 12 anys que era el padrí d'en Raimon i em deia: no m'hi veig, tinc els ulls cremats de tant plorar. A més, va ser l'única que vaig conèixer. El meu germà aviat farà dos anys que va morir i jo, que m'havia passat 45 anys anant al cementiri cada setmana encara no he pogut trencar la barrera i anar-hi. Sé que el dia que ho faci estaré molt millor.

Aquest any ha estat dur. Hi ha un munt les persones que ens han deixat. He conegut molta gent. Això fa que sigui molta la gent que ens deixa i els dedico unes paraules, que quan les faig públiques, vol dir que hi ha hagut un fil molt directe entre la persona i jo i sento la necessitat d'escriure.

Estic trista, i molt. Des d'aquestes ratlles tinc un record molt especial per les persones que ens han deixat aquest 2018-2019 que no hem acabat. N'hi ha que no em vaig assabentar del seu traspàs. Sabeu que us tinc molt presents a tots. No tan sols les recents sinó totes les que fa anys aneu caient com cauen les fulles de l'estimada Devesa quan arriben les Fires.

Que els que ens han precedit ens enviïn la pau que necessita el món i tothom que ha perdut un ésser estimat, el seu record sigui el seu consol.