03 de desembre de 2019
03.12.2019
ANÀLISI

Pacte Local per l'Habitatge de Girona: és l'hora d'actuar

Crida a dissenyar una política d'habitatge justa i equitativa per abordar el repte de la segregació

02.12.2019 | 23:45
Bloc de pisos en construcció al carrer Joan Maragall, en una imatge d'arxiu.

Després d'uns mesos de suspens, el passat dia 20 de novembre l'Ajuntament de Girona va fer públics els resultats de la diagnosi del Pacte Local per l'Habitatge de Girona elaborat per la Unitat Municipal d'Anàlisi Territorial (UMAT) del mateix consistori. Es tracta de set documents d'anàlisi d'indicadors i un resum executiu que detallen les principals tendències i necessitats en matèria d'habitatge a la ciutat.

Girona destaca per tenir un parc de lloguer relativament gran (27,6% el 2011) si es compara amb el d'altres ciutats catalanes. Durant els últims anys els preus dels lloguers han augmentat més ràpid que els de venda, que encara es troben molt per sota dels màxims històrics precrisi. Aquest augment en els preus dels lloguers es pot atribuir a un augment de la demanda derivada de les dificultats per accedir a la compra (salaris, condicions dels crèdits hipotecaris), però també a un estancament de l'oferta d'habitatge que ha tensionat el mercat. Entre 2013 i 2017 es van acabar a Girona 411 habitatges (respecte 2.396 entre 2008 i 2012), mentre que la població va augmentar en 2.600 persones. Paral·lelament, l'habitatge buit a la ciutat era marginal: menys del 2% del parc total l'any 2017, molt lluny dels valors normals per a un mercat residencial funcional (4-5%).

Un altre element a destacar és la diversitat de realitats entre els 14 municipis de l'àrea urbana de Girona, i entre els barris i sectors de la mateixa capital. Aquestes diferències es produeixen en els preus de venda i lloguer, en les dimensions dels habitatges, o en la disponibilitat de sòl per a noves promocions. Però també en d'altres aspectes com la concentració de població d'origen estranger, la presència d'habitatges d'ús turístic o l'impacte de les ajudes al lloguer.

Salt (36,8%), Girona (21,7%) i Celrà (21,6%) són els municipis amb un percentatge més gran de població nascuda fora de l'Estat. Són també els municipis que tenen un parc de lloguer més gran i habitatges de dimensions més reduïdes i, en conseqüència, més assequibles. La resta de municipis, en canvi, han tendit a promoure un model urbà d'habitatges de grans dimensions, molts d'ells unifamiliars, fora de l'abast de llars amb pocs recursos (població estrangera, joves, llars monoparentals). La major part del creixement urbà de l'àrea de Girona està previst que tingui lloc a municipis perifèrics on es concentren les grans reserves de sòl urbanitzable, com Celrà o Sant Julià de Ramis. Això comportarà necessàriament un augment del flux de persones entre aquests municipis i Girona, a la qual cosa es podria respondre potencialment amb una millora de la freqüència de trens i autobusos. Però més enllà del repte de la mobilitat, la tendència a la suburbanització suposa un risc per a la cohesió social en l'àmbit metropolità, que pot accentuar encara més la segregació per origen o nivell d'ingressos a la qual apuntava més amunt.

El risc de fractura social és encara més greu degut a la manca d'un parc d'habitatge social significatiu i distribuït equitativament per tota la ciutat. Si bé el Pla Territorial Sectorial d'Habitatge de Catalunya estima un parc d'habitatges destinats a polítiques socials equivalent al 9,1% del parc total d'habitatges a Girona, aquest indicador inclou diverses modalitats d'habitatge que estan en vies d'extinció (lloguers de pròrroga forçosa) o amb períodes de protecció temporals (borsa de mediació, habitatge de protecció oficial). I en qualsevol cas, aquest percentatge queda lluny de l'objectiu del 15% establert al Pla Sectorial (objectiu de Solidaritat Urbana) per a àrees de demanda forta i acreditada com és Girona, que no anem pel camí de complir. Entre 2013 i 2018 es van acabar a Girona vuit habitatges de protecció oficial, respecte els 570 del lustre anterior.

Davant d'aquest panorama, els responsables municipals al·ludeixen a la necessitat de teixir una estratègia metropolitana d'habitatge i potenciar les ajudes al lloguer, la borsa de mediació d'habitatge, la recerca d'allotjaments per a emergències habitacionals i la construcció d'habitatges de protecció oficial. Aquestes mesures poden incidir a donar resposta al problema quantitatiu -oferta- de l'habitatge, però no aborden el repte de la segregació. Per dissenyar una política d'habitatge realment justa i equitativa, l'Ajuntament hauria de generar oportunitats per augmentar el parc d'habitatge social i assequible a zones cèntriques de la ciutat mitjançant, per exemple, l'adquisició d'habitatges i sòls al mercat privat, la introducció del destí parcial urbanístic d'un percentatge d'habitatge protegit a tota promoció d'obra nova o gran rehabilitació, o la subdivisió d'habitatges en el parc existent per respondre a la demanda d'habitatges més petits fruit de la reducció de la mida de les llars.

Finalment, i mentre debatem aquests canvis estructurals, l'Ajuntament hauria d'activar amb caràcter d'urgència les seves reserves de sòl i patrimoni per generar habitatge públic de lloguer (mitjançant l'empresa municipal Vivendes de Girona SAU) i col·laborar amb entitats del tercer sector per promoure habitatge cooperatiu en cessió d'ús i habitatge social i assequible de lloguer. En l'àmbit de barri, és imperatiu que es doni resposta als problemes d'habitabilitat i subministrament elèctric que durant els últims mesos han afectat Font de la Pólvora, així com que s'aprovi una moratòria a la concessió de permisos per Habitatges d'Ús Turístic al Barri Vell (on ja representen el 15,6% dels habitatges del sector!) mentre s'estudia un canvi en la regulació d'aquest ús. No podem esperar més. Ja tenim la diagnosi, ara cal actuar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook