Girona, una ciutat inacabada (I)

Quan es va acabar el ple, un militant socialista se'm va acostar i em va dir. «En Nadal ens deixa una ciutat acabada». Jo vaig fer-li que no amb el cap i vaig afegir: «No, no és així, perquè una ciutat és com un organisme viu, que muta de forma constant, i també perquè existien alternatives a la política -especialment la urbanística- desenvolupada per l'alcalde Nadal durant el seu llarguíssim mandat».

Quan vaig ser escollit regidor l'any 2007 i, especialment, quan vaig ser nomenat cap d'Urbanisme i Activitats per part de l'alcalde Carles Puigdemont, vaig poder comprovar que havia encertat en la meva afirmació: Girona no seria mai una ciutat acabada. Acabada, no en el sentit negatiu del terme, sinó en el sentit que poques coses s'hi podien fer ja per millorar-la, i per fer que els seus veïns hi visquessin millor.

El mandat de la successora d'en Quim Nadal, l'alcaldessa Anna Pagans, va estar marcat per la pèrdua de la majoria absoluta per part del PSC, per les diferències amb els seus socis del govern tripartit de coalició, ERC i IVC, i per seguir l'estela marcada per l'alcalde Nadal. És de justícia recordar que l'alcaldessa Pagans no ho va tenir fàcil, sobretot perquè l'havia precedida una mena de «súper alcalde» i perquè durant el seu mandat va esclatar una de les pitjors crisis econòmica que ha viscut el món contemporani.

El mandat de l'alcalde Carles Puigdemont es va caracteritzar per un impuls econòmic de la ciutat (fet gens estrany atesa la virulència de la crisi econòmica el 2011), i pel gran salt endavant que va representar la nova política cultural del consistori, gràcies a la ingent i excel·lent tasca desenvolupada pel gerent, l' Albert Riera, que va convertir Girona en una capital cultural de primer ordre.

Malauradament, la manca de recursos econòmics derivats de la crisi econòmica va impedir al govern Puigdemont executar els grans projectes d'infraestructures que la ciutat de Girona necessitava i continua necessitant, tant en l'ordre viari, cultural, sanitari, social, educatiu i sociosanitari.

Han passat més de tres anys, d'ença que l'alcaldessa Marta Madrenas va prendre possessió del càrrec i la dinàmica continua sent la mateixa: molts i interessants projectes sobre la taula, algun projecte en execució de forma molt lenta i una asfíxia de la gestió política per part de l'aparell burocràtic i a causa de la nova legislació sobre contractació pública administrativa, que provoquen un efecte pervers. L'Administració pública és menys eficaç i eficient que abans.

No m'estranya que l'alcaldessa Madrenas manifesti la seva desesperació davant de tots aquests impediments, ja que em consta que ella voldria una gestió ràpida i eficient, una execució ràpida i de qualitat de les obres municipals.

Tanmateix, amb la bona voluntat i la lluita diària de l'alcaldessa Madrenas, per superar totes aquestes dificultats, no n'hi ha prou, sobretot perquè l'Ajuntament de Girona té la mala sort de tenir un secretari general que ha confós les seves funcions: ell està al servei de l'Ajuntament, no a l'inrevés. Un secretari que treballa a porta tancada per no ser molestat, gens empàtic amb el personal de la casa, i que no entén que ell hi és per servir a l'alcaldessa i els regidors, que són els representants del poble. I ell, no representa a ningú. Un secretari que sembla gaudir posant pals a les rodes, que no entén que allò què es demana d'un funcionari del seu nivell salarial (no oblidem que guanya més de 100.000 euros bruts anuals) és que ajudi a fer realitat (sempre dins de la legalitat) els projectes que els polítics volen executar, no que informi desfavorablement tot allò que volen fer els càrrecs electes.

Malgrat tot, Girona és una ciutat on hi ha molta feina per fer. En cap cas, és una ciutat acabada. És una ciutat que il·lusiona i engresca a qui té la il·lusió de treballar per a ella, a qui té temps per pensar-la, i a qui té un sarró ple de projectes per executar. En propers articles, parlaré d'aquests projectes.