Em preguntaré molts cops, durant els anys que venen, per què em va tocar a mi. Per què, d'entre totes les amistats reals i virtuals, la Maria Àngels em va triar a mi, un virtual que no passa de conegut, per, exactament a les 14.18 -jo amb els meus fills al sofà, mirant la TV-, escriure'm pel Messenger un escrit «Hola Albert. He matat la meva filla». Sí, ja, i què més, a veure qui mata la filla de 10 anys i ho confessa pel Messenger a un semidesconegut. «Amb quin mètode?», va ser la meva resposta, a to amb el que jo suposava que s'esperava de mi. Quan tot seguit em va explicar de quina manera ho havia fet, em vaig començar a preocupar, perquè sé que la dona ha tingut problemes psiquiàtrics (molt activa a les xarxes, on solia penjar fotos de la pobra nena, me'ls havia explicat algun cop).

-Papa, fes alguna cosa! -exclama la meva filla, ja al corrent de la conversa.

No puc trucar a la policia, que és el que a aquestes altures -minuts després- ja sé que he de fer, sigui real o imaginari el filicidi, perquè ni sé el cognom de la Maria Àngels ni en conec el domicili, així que comença un estira-i-arronsa perquè em digui la seva adreça. En va. Intents d'esbrinar per altres mitjans on viu. Infructuosos. Nervis.

-Papa, fes alguna cosa!

Quan poc després de les tres de la tarda em demana el número dels Mossos per confessar el crim, pocs dubtes em queden. I com que ho sap, aleshores sí, aleshores em dona la seva adreça. Truco jo també a Emergències i que Déu reparteixi sort.

No em puc estar d'agafar el cotxe i sortir disparat cap a la ronda Ferran Puig. Trobo tres cotxes policials i dues ambulàncies a la vorera. Hi haurien arribat a temps si jo hagués sabut -o ella m'hagués dit abans- l'adreça? Mai ho sabrem.