Lluny del que proclamen els oracles de l'unionisme més recalcitrant, el procés que una bona quantitat de catalans vam començar per demanar ser independents dels espanyols no ha minat la seducció que el territori gironí ofereix als visitants. Fa un parell de dies m'explicava una parella arribada des d'Albacete que no es podien creure que aquí hi hagués un estat d'excepció, com volen fer creure alguns mitjans del regne. És cert, deien, que no veuen massa bandera espanyola penjada dels balcons, com es pot veure actualment a la Villa de Madrid, o a altres poblacions de la metròpoli, però que la presència d'estelades, llaços grocs i les cares de polítics que ni coneixen serveix de recordatori que els catalans estem emprenyats. Alguns, vaig haver de matisar. Bàsicament perquè, ara que els espanyols ja tenen govern, gràcies a la jugada mestra d'alguns catalans que han mirat cap a un altre costat, xiulant i fent piulades a Twitter, sembla que tot això dels llaços, les estelades i els penons fotogràfics, perilla de passar a un vessant més aviat folklòric. Cert és que, mentre es parla de no sé quina taula de negociació bilateral, la Guàrdia Civil segueix citant per declarar alguns irreductibles eixelebrats de la colònia. Per espantar, per acollonar o per seguir recordant qui mana a les províncies del nord. Però sembla, els explicava, que tampoc és massa greu, ja que dos anys i escaig després de ser entre barrots, els cabdills de la revolta ja poden sortir de vacances de la presó, si ho demanen amb educació als amos. I que aviat, si les coses segueixen així, ens podem trobar que els carrers s'assemblin als madrilenys, o als de Vila-roja, ben empaperats amb la rojigualda. « Sois unos cachondos, los catalanes», van dir. « No, que va», els vaig aclarir. « Es sólo el resultado de pasar de la asimilación del conquistado por las armas a la asimilación por la cobardía de la comodidad». I com que vaig veure que no ho comprenien prou, els vaig afegir: « Si hombre, lo que llaman "el síndrome del esclavo"».