Ja sé que això de l'adolescència és un fenomen biològic relligat amb un fil terriblement sensible que es diu educació. Però què voleu que us digui? Per més que hem sofisticat el perfil de la nostra evolució i de les respostes que donem a la vida, sembla que hem estat incapaços d'esmolar el trànsit entre una infantesa normal i una etapa adulta amb garanties d'èxit. Suposo que per això, i per no gaire més, tenim una massa adulta com la que som. I no sé ben bé, tampoc, a qui donar-ne la culpa. Segur que en el subconscient tots tenim la resposta preparada per disparar: els pares. Però seria una mica injust, ben mirat. Per ser precisos caldria dir: els pares dels altres. Perquè, malgrat que l'educació ambiental que es rep a casa ha de ser disciplinada, constant i sense fissures, els pares d'altres fills exerceixen una influència perversa sobre l'atmosfera educativa. Els pares que tenen feines que juguen amb materials sensibles, com periodistes, pedagogs, escriptors, propietaris de locals nocturns, fabricants de begudes, responsables de màrqueting, guionistes, escriptors, fabricants de tabac, polítics guais, polítics gens guais. Arribar a l'etapa adulta i necessitar contínuament un manual d'estil o un full d'instruccions per muntar mobles nòrdics, per tal de prendre decisions correctes, és un error terminal. Un mal que corroeix la societat i la fa petita i pobre. Confondre tenir capacitat crítica amb l'atzar del caprici pot ser mortal de necessitat. Recórrer a l'exigència dels drets com a excusa per obviar la responsabilitat i la disciplina, i pensar que els drets són d'esquerres i les obligacions de les dretes, és fotre'ns un tret al peu de l'humanisme. Llegir, escoltar, aprendre, badar, gaudir, no té res a veure amb el descobriment hormonal de l'abandonament de la pubertat. És voler o no voler. I normalitzar-ho és idiotitzar-nos sense remei. Segurament per això som una ciutat i un país adolescents. Eternament adolescents.