El veia sovint caminar tranquil·lament, com qui passa surant per sobre la història sense ser conscient d'estar fent-la. Amb l'elegància discreta dels homes menuts, semblava no tenir prou història per recordar. Les seves cròniques sobre coses ja viscudes semblaven tan quotidianes com si fos un fet ocorregut ahir mateix. Com una agulla de cosir en bones mans, la seva llarga vida va anar travant els bocins d'existència d'una ciutat massa complexa per ser entesa d'un sol glop. Un dia vaig haver d'escriure sobre la columna que sosté un lleó de pedra gens ferotge davant de la plaça del Mercat. I vaig saber com, fa seixanta anys, els gironins van viure l'efemèride de la rendició davant dels francesos amb un renovat esperit patriòtic de pa sucat amb oli. I vaig llegir Mirambell. La subtilesa dels matisos, la definició de les raons i sentiments que implicava l'acte de reconeixement d'uns fets que van marcar la història de la ciutat de manera determinant, eren molt més que una crònica. I en això, l'Enric Mirambell era un mestre. Segurament perquè es mirava la vida sense pressa. Però amb molta més fal·lera que la resta. Observava, lligava fragments i els definia per posar, de manera estructurada, amb ànima de bibliotecari, cada peça al seu lloc. Un altre dia me'l vaig trobar a peu d'excavadora, quan sense voler la màquina va rebentar el farcit de sorra que ocultava uns antics lavabos públics a peu del lleó. La majoria dels tafaners havíem oblidat que allà hi havia un d'aquells serveis que semblaven una boca de metro a l'antiga. D'aquells que les veus mitificades d'aquesta ciutat asseguraven que era el lloc on els gironins enviaven, amb cara de murri, els xaves que demanaven l'entrada del transport soterrat. L'Enric Mirambell, amb posat de professor dels de sempre, donava instruccions als operaris amb casc groc d'on trobarien què. Un tros de muralla, una canalització molt antiga o una anècdota que es va enterrar en enterrar els serveis públics.

Salvant totes les distàncies possibles, quan em trobava en Mirambell solia pensar en personatges que van fer de Girona una ciutat propícia per als savis i els bons homes. D'aquells que, un cop desapareguts, te'ls segueixes trobant, eternament badant per una ciutat que de tan poc que canvia sempre te la pots mirar amb ulls de curiositat. Només si vols. Com feia en Mirambell.