Trobo a faltar aquests dies de confinament les meves habituals passejades per Girona, especialment pel Barri Vell. M'agrada fer-ho amb poca gent, a la nit o quan acaba de caure un bon ruixat i la gent encara és a casa. Són tantes les vegades que he trobat un racó insospitat de solitud on asseure'm una estona. Ni una ànima. Com aquells moments estiuencs, de matinada, quan en Lluís de l'Arc ja tancava el bar i jo em fumava un cigar havà sota les escales de la Catedral. Ningú. Ara hauria estat una ocasió perfecta. Pero cal complir, ja hi tornarem. Diumenge vaig pujar al terrat poc abans de les vuit. No podem afluixar l'homenatge diari als nostres sanitaris. Pel canvi horari, encara hi havia llum del dia. Des de les altures tinc una visió de 360 graus de Girona. Un cotxe de tant en tant al carrer Barcelona, un jove passejant un gos al parc Central, poca cosa més. Ja sé que tots estem fent el que cal, pero la imatge no deixa de ser inquietant.

No és la primera vegada que veig una ciutat gairebé buida de paisatge humà. Però mai vaig pensar que repetiria l'experiència i molt menys a Girona en aquestes circumstàncies. Un primer assaig fou una nit de setembre a Venècia, després d'una tempesta desfermada, després de sopar (molt bé per cert) a iniciativa d'un conegut industrial gironí, la ciutat dels canals va quedar absolutament buida, semblava un decorat de cartró-pedra. L'experiència definitiva va arribar al novembre de 1993 a Istanbul (avui ja amb 15 mil.lions d'habitants). Només d'aterrar, camí de l'hotel, vaig comprovar per què està considerada una de les dues o tres ciutats amb pitjor trànsit del món. Avingudes de sis o set carrils, amb els seus encreuaments corresponents on els semàfors només tenen caràcter indicatiu, com una suggerència.

Fou Pinto Balsemao, present al congrés, antic primer ministre portuguès, casat amb una gironina i a qui coneixia d'alguns dinars amb en Jordi i Comas i la Carmen Hospital a Platja d'Aro (passaven part de les vacances a la casa dels seus parents Joaquim Jubert i Annabella di Montaperto), qui em va recomanar que el següent diumenge em quedés a Istanbul. El motiu era ben senzill, aquell dia es feia un cens de població. Fins que no es fes fosc els ciutadans havien de romandre confinats a casa sense poder sortir al carrer. Milers d'agents censals (tasca obligatòria com si fos vocal d'una mesa electoral) entraven a les cases una per una i recorrent totes les estances identificaven els seus ocupants. Així es feia el cens. Mentrestant, els estrangers podíem circular amb el nostre passaport i visitar el Palau de Topkapi, la Mesquita Blava o Santa Sofia absolutament buits, passejant durant hores els solitaris carrers en una experiència insòlita i potent.

El destacat pintor realista i fotògraf madrileny José Manuel Ballester, Premi Nacional de Fotografia, amb moltes amistats gironines, fa uns anys va crear unes obres que aquests dies li demanen de tot el món. Agafant quadres com Las Meninas de Velázquez, El Sant Sopar de Leonardo da Vinci, Els Afusellaments del 3 de maig de Goya o El Jardí de les Delícies del Bosco, en va treure totes les figures humanes o d'animals de forma digital. Només hi restaven el paisatge, l'arquitectura o els espais per anul·lar la temporalitat de l'obra pintada. Ho poden trobar fàcilment a internet. No et deixa en xoc com li passa a Eduardo Noriega quan es troba la Gran Via de Madrid buida de vida i de gent al film Abre los ojos d'Alejandro Amenábar, però fa pensar.

· Consulta tota la informació relacionada amb el coronavirus