11 de abril de 2020
11.04.2020
Diari de Girona

«Quan ets al carrer, el millor que hi ha a la vida és no tenir por de res»

11.04.2020 | 01:05
Juan Rafael López Mohedano viu al racó dels baixos d'un habitatge del carrer Séquia

Dades dures però reals. Encara hi ha, com a mínim, una vintena de persones que viuen al carrer, a Girona, en plena pandèmia. La xifra la posa sobre la taula l'entitat Som Sostre, que indica, a més, que la meitat són persones majors de 65 anys i, per tant, especialment vulnerables. N'hi ha que no volen anar a l'espai que ha habilitat l'Ajuntament, al pavelló de Palau 2, per tal que hi quedin confinats perquè consideren que estar junts és perillós i prefereixen estar sols o perquè se senten més lliures al carrer. Aquests dies se'n poden veure tres per la plaça de l'U d'Octubre de 2017. Un d'ells es diu Juan Rafael López Mohedano, nascut a Còrdova el 28 de maig de 1944. Viu a la ciutat des de fa més d'una dècada.

En una llarga conversa explica les mil i una peripècies que el van portar, per feina i per assumptes familiars, d'Andalusia a Catalunya i com va arribar a Girona. També exposa per què ara mateix no té un habitatge tot i tenir parents relativament a prop. Fa uns onze anys que viu a la capital gironina. Primer va estar en un pis a Sant Narcís i després al carrer Juli Garreta. «Aleshores podia pagar-me un pis», indica. Intenta anar sempre arreglat, amb una bufanda envoltant-li el coll, i es renta amb colònia als serveis d'algun aparcament.

«Ara no hi ha habitacions. No vull un pis que em dessagni» i no tingui diners per a res. La setmana passada li van oferir una habitació per 250 euros però n'havia de pagar 250 més per avançat, de dipòsit. I no vol ni pot. Cobra 437 euros d'ajuts socials. Podria fer-ho amb 200 euros i sense dipòsit, assenyala. Fa deu anys que no sap res de la família. «Tots els béns els tenen ells. Tinc cinc fills...». El distanciament es va produir perquè «no hi va haver diàleg, no vam parlar, no vam seure a taula», lamenta. «Si tinc la culpa d'alguna cosa, solucionem-ho. S'ha de dialogar amb el pare. De pare només n'hi ha un, com de mare». Ja ho dona per perdut. Per sempre.

Ha passat pel centre social La Sopa i per Palau 2. Però en cap dels dos llocs s'hi ha sentit bé i ha optat per tornar a viure al carrer. Del centre d'acolliment i serveis socials ubicat al Barri Vell no en guarda bon record, tot i que hi va estar aproximadament un any. Havia tingut tuberculosi i va tenir diverses problemàtiques a La Sopa. Quan el van traslladar a la planta baixa del centre social, no es va sentir còmode. Havia de conviure amb una quinzena de persones i va decidir marxar perquè ell vol estar «tranquil» i amb un espai «propi».

Amb l'expansió de la coronavirus per tot el món, l'Ajuntament va obrir el pavelló de Palau 2 per a una vuitantena de persones sense sostre. Ell va decidir anar-hi, però quan va entrar va marxar-ne en tres hores. «Allò és de bojos. Millor sol que mal acompanyat», exclama. Se sent «molt més protegit aquí on estic, al carrer», que allà. «Em van ensenyar les dutxes i hi havia quinze persones. I els lavabos estaven plens d'aigua i rotlles de paper de vàter a terra. I no em va agradar. Jo vull que es respectin les coses perquè tot val diners», diu.

I va decidir tornar al carrer. Sense por. «Quan ets al carrer, el millor que hi ha a la vida és no tenir por de res», assegura, mentre aixeca el cap, mira el cel i tanca els ulls. Passa l'estona amb un amic que també es diu Juan, de 64 anys, i que observa l'entrevista des dels esglaons de la plaça de l'U d'Octubre. «M'ha tocat viure al carrer i ja ho tinc assimilat», manté. «Si ha de passar, passarà. No passa res», insisteix. Un breu silenci i reitera: «Si he de morir, em moriré. Algun dia m'he de morir. No estaré viu sempre», somriu. «És lògic», emfatitza. Explica que té una mascareta que li van donar a Palau 2 però que no se la pot posar perquè s'ofega. Inspira i crida: «Jo vull oxigen!».

Dorm en un matalàs, als baixos d'un edifici. Alguns veïns del bloc li donen queviures. Un cop li van portar set paquets d'embotit. I va decidir repartir-ho. Quan té diners va al supermercat a comprar: «Mai he anat a remenar contenidors ni ho penso fer». Com a anècdota, fa unes setmanes va veure una cartera a terra. Amb 900 euros i tota la documentació. Va reconèixer el propietari i va aconseguir retornar-li-ho tot. Ara, de tant en tant, li porta aliments i altres coses que necessita. També rep la visita de voluntaris de Som Sostre, com Cristian Lienlaf, que li porta menjar i l'acompanya al metge quan toca. Porta el que cuinen o donen els voluntaris de l'entitat i alguns establiments.

La regidora de Drets Socials, Núria Pi, indica que ha demanat a Som Sostre, que recentment ha fet una crida a fer visibles les persones sense sostre, si tenen constància de persones que no hagin pogut accedir als recursos municipals. Indica que no tenen «constància de persones desateses» i que els que no volen anar a dormir a Palau 2 tenen els serveis mínims a La Sopa. Admet que hi ha casos en què les persones «prefereixen seguir dormint als seus espais». I recorda que els lavabos públics segueixen oberts.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit