La decoració de les discoteques és una bona sortida per la llibertat artística. En alguns casos, com la làmpada de l'Envelat del Follet (1973-1980) a Olot feta per l'artista banyolí Lluís Güell (1945-2005), s'han restaurat pel seu interès artístic i s'han conservat.

No va ser el cas de les reproduccions d'art sacre que decoraven la discoteca Sala del Cel L'artista Jordi Mitjà (Figueres, 22 de maig de 1970) es va formar com a artista a l'Escola d'Art i Disseny d'Olot. Olot el va reconèixer el 2005 amb la beca d'arts visuals de la ciutat.

A la gironina ciutat dels sants, va ser on va fer les primeres escultures. A l'escola d'Olot, feien les foses de metall a partir de models com ara el rostre de l'Extasi de Santa Teresa de Bernini. Santa Teresa era una escriptora mística i reformadora de la societat religiosa, que va ser beatificada l'any 1614 per Pau V i canonitzada el 1622.

El conjunt escultòric original representa com un àngel arrenca un dard d'or del cor de la santa. En el rostre esculpit, l'artista va reproduir sentiments d'una barreja de dolor i plaer. Passades centúries, el rostre va servir per formar alumnes a les escoles de Belles Arts i el rostre de santa Teresa es va convertir en una imatge habitual a les aules submergides en la patina de la passió artística.

Per què algú va pensar que el rostre de santa Teresa podia anar bé per decorar una discoteca? Ningú ho ha dit però tothom s'imagina el rostre extasiat enmig de llums de colors, raigs làser i música per al moviment.

En tot cas, el rostre en èxtasi de dolor i amor va transparentar-se sota les aigües de l'Onyar. Així, un rostre de metall al qual poca gent observava a la Sala del Cel i tampoc és que la gent l'observés gaire a les aules de les escoles d'art. Era una imatge que d'alguna manera quedava impregnada al cervell però fora d'un àmbit concret.

Potser per això, els habitants d'un pis del carrer Santa Clara, diumenge, van detectar el que semblava el rostre d'una persona sota les aigües de l'Onyar.

Van trucar a l'Ajuntament per advertir de la visió i fins a la zona s'hi van desplaçar l'arquitecte, l'arqueòloga municipal i l'alcaldessa de Girona.

Els tècnics van pensar que podia ser del segle XVIII per la cosa del barroc i no s'equivocaven de gaire, si hagués estat autèntica. No podien pensar que les discoteques del segle XX estaven decorades de manera molt similar als altars barrocs, i van fer pública la seva deducció, que aviat va ser descartada per experts que van tenir més temps de veure bé el rostre.

Després van sortir els testimonis de la possibilitat que algú llences al riu la imatge després de robar-la a un amic de Jordi Mitjà. O és més, que en l'èxtasi d'una festa algú la llencés per la finestra. Encara s'ha de confirmar l'origen del rostre però sí està clar que no és antic i és la reproducció d'un èxtasi de plaer i dolor.