Dilluns de malenconia a la ciutat de Girona. Silencis als carrers i places com si s'estigués al cim del Bastiments i ocells cantant com si fossin als aiguamolls. Buidor, núvols, un fart de llamps i trons i llàgrimes massives en forma de pluja que empapen el terra en un tres i no res. Com un diumenge de ple mes d'agost d'abans de Jocs de Trons quan els turistes abandonaven un dia la Costa Brava per veure Girona, però traslladat a un dilluns de pandèmia i de juny i que coincidia amb un dia festiu i amb el primer dia de la fase 2 de la desescalada. Una combinació perfecta que permetia, per exemple, anar a la platja i banyar-se.

Almenys al matí, que els rajos de sol encara apuntaven un destí lluny de la gran urbs. I molts no ho van desaprofitar i en una petita rua van desplaçar-se a les platges gironines. Que resulta que durant tot el mes de maig la gent semblava que de tota la vida s'havia estat banyant al juny, quan a l'agost és ple de banyistes que amb el dit gros del peu exclamen que l'aigua està congelada. I permetia anar a les «nostres» platges, les de la Costa Brava, sense haver de sentir els accents dels «ocupants habitants» de Barcelona. Maleducats, irrespectuosos i qualsevol altre adjectiu despectiu. Que els gironins, quan anem a fora, sí que som normals.

Sense mascareta

Aquest dilluns, les massificacions a les desenes de voreres estretes de Girona van desaparèixer i hom s'atrevia, fins i tot, a no portar mascareta pels carrers estrets. Un se sentia absurd per travessar un carrer encara que el semàfor estigués en vermell. Ai no, que això ja es fa, però no es permet i, a més, es critica d'un ciclista, però no d'un vianant. A les botigues, els treballadors i treballadores somreien convidant a entrar, sense estrès.

El temps primer grisós i després plujós ajudava a quedar-se a casa a acabar el darrer capítol d'una sèrie abans de, demà sí, començar a fer coses serioses o a teletreballar sense fer cap escapadeta. Animava a no sortir al carrer i estalviar-se així de veure desenes de guants de plàstic i mascaretes abandonades a la via pública. A fer fotos per fer saber a tothom que plovia, per les xarxes socials. Com si els altres no tinguessin ulls o oïdes per veure o sentir caure l'aigua.

Després de dies frenètics, a les terrasses, per fi, es complien els aforaments, la policia no havia de buscar incompliments en establiments del Barri Vell, i al parc de la Devesa i a les Ribes del Ter, corrien i feien esport els quatre de sempre amb l'afegitó d'algun que encara aguanta de tots els que van decidir iniciar l'operació bikini aprofitant la primera fase de la desescalada.

Un semblaria que voldria sempre més una ciutat així, sense massificació, on caminar tranquil. Tots però, formem part d'una massa de visitants, quan des de Girona viatgen a poblets de Galícia per menjar marisc, van a tombar imaginàriament la torre de Pisa o aprofiten un vol barat i un apartament a bon preu per anar a qualsevol illa del mediterrani.

Què tocarà fer després?

Què tocarà fer després?Perquè si aquestes setmanes tocarà anar a la platja i aguantar la temperatura de l'aigua, com va tocar fer esport amb bogeria en una primera etapa i omplir les terrasses i esgotar desenes de barrils de cervesa en una segona, què serà el següent? Viatjar. Val la pena apuntar-s'ho. Els avions poden començar a preparar-se. I Girona i els gironins per rebre'ls. El futbol professional ja és un tema a part.