Què pensaríem del nostre veí si no pagués la taxa d'escombraries.; ni l'Impost de Béns Immobles -que cada vegada que arriba és una patacada a l'estómac-; ni el clavegueram; ni les multes de trànsit; ni l'impost de vehicles; ni les obres que fes a casa seva; o fins i tot la taxa del cementiri... Se'ns acudirien almenys una desena d'adjectius que qualificarien l'individu i cap d'ells seria amable.

Podem traslladar la situació a la Generalitat que deu, des de 1995, més de dos milions d'euros a l'Ajuntament de Girona per tots aquests conceptes i algun altre que he oblidat perquè la llista és interminable. Dos milions d'euros, dels quals 700.000 són pels recàrrecs provocats pels impagaments. Però de què serveixen els recàrrecs si la intenció és no pagar de cap de les maneres? Absolutament de res, perquè l'Ajuntament no pot fer una altra cosa que demanar i demanar i tornar a demanar a la Generalitat que faci el favor de pagar. A la Generalitat no se la pot embargar, cosa que sí que ens farien a qualsevol de nosaltres si no paguéssim impostos. Per tant, l'equip de govern només té una sortida: anar fent informes de tresoreria i enviar-los a Barcelona.

Una altra possibilitat és la pressió social i mediàtica. No vull dir que una vegada publicada aquesta notícia, la vergonya obligui l'executiu de Quim Torra a posar-se les piles -no hi ha vergonya ni diners, a menys que aquests estiguin predestinats a altres objectius més polítics-, però almenys l'Ajuntament podria treure pit. No recuperaria el que és seu, però es podria desfogar.

L'alcaldessa, Marta Madrenas, té altres objectius. No li passa pel cap convocar una roda de premsa per denunciar la injustícia. Tampoc ha agafat el megàfon i s'ha plantat davant la delegació de la Generalitat reclamant el que és dels gironins, ni ha decidit plantar els representants del Govern català a les reunions. Madrenas té feina a mirar-se el melic fent un balanç d'un any de govern on tot és de color de rosa i el que és negatiu és sempre culpa dels altres.