Rebo un missatge privat a Instagram: «Ei, tu que fas fotos de graffitis, hem anat als vestuaris del camp de futbol del Puig d'en Roca de Girona, t'agradaran». És un dels molts missatges d'aquelles goles profundes que t'escriuen per qualsevol xarxa social per explicar-te des d'anècdotes fins a autèntiques bombes informatives.

M'hi dirigeixo aprofitant que ens tenen tancats perimetralment. Recordo el camp de futbol com una part d'unes instal·lacions esportives envoltades d'alzinars a la part alta d'un turó on hi ha una residència geriàtrica i un centre d'acollida per a joves. Tot gestionat per la Generalitat.

Des de fa uns anys, només hi havia passat corrent però a certa distància cap als boscos de Taialà. Aquest és un dels primers llocs amb evidències humanes de Girona, em deia. En arribar-hi veig que l'accés a la zona esportiva és senzill. Cap porta impedeix que baixi per unes escales per rememorar minuts de glòria passats. Allà hi havia jugat a futbol amb la Salle Girona contra la penya Doble Set. Fa ja quasi tres dècades. No solia fer gols -de fet era un habitual de la banqueta amb la bossa de pipes inclosa- però allà en vaig fer un, esquivant tots els jugadors des del mig del camp. I un altre de cap, tancant els ulls i sense saltar.

Al camp de futbol encara hi ha les porteries, unes cadires que devien ser un tros de la graderia, les banquetes i el marcador amb el logotip de la Coca Cola. Al camp, però, ja no s'hi pot jugar a futbol. L'abandonament l'ha engolit de manera tan evident que hi ha arbres escampats per tot arreu, arbusts i herbes espontànies que superen l'alçada de la majoria d'humans i que envaeixen qualsevol rastre de terra. És un bosc. Una espectacular massa verda en un antic camp de futbol.

Els vestuaris han estat arrasats; les portes, arrancades, i els lavabos, rebentats. Hi ha pintades a totes les parets -que aprofito per fotografiar. També hi ha una estructura adjacent que devia ser el bar. Les tanques que envolten la pista poliesportiva estan per terra. Està tot devastat. A l'espai no hi ha activitat des de fa més d'una dècada. La natura ha anat conquerint l'espai i els vàndals han assaltat tot el que podien.

La voluntat de Treball

Com quasi tot el que hi ha a la muntanya, les instal·lacions són propietat de la Generalitat. Sorprenentment pertanyen al Departament de Treball. M'hi poso en contacte per saber quin futur forneix a un equipament històric ara tan degradat. «És voluntat del Departament que aquestes instal·lacions esportives puguin ser utilitzades per la ciutadania», això no obstant, recorden que «les competències de la conselleria no inclouen l'explotació de recursos esportius i és per això que els darrers anys s'han mantingut diverses converses amb entitats i administracions que hi han mostrat interès».

Una d'aquestes entitats va ser el Girona FC, que rastrejava tota l'àrea urbana per fer-hi camps d'entrenament. Però finalment l'acord no va prosperar perquè el club s'hi va repensar. I va decidir-se per aixecar la denominada Vinya al terme municipal de Vilobí, en uns terrenys annexos al PGA Catalunya Resort de Caldes de Malavella.

Des de Treball s'apunta també que «s'ha treballat en diverses ocasions» amb l'Ajuntament de Girona per fer «una cessió gratuïta d'aquests espais perquè puguin ser destinats al foment d'activitats esportives a la ciutat». Per l'estat actual de l'espai és obvi que no ha reeixit en cap de les ocasions.

«Ara mateix no es preveu cap intervenció imminent a les instal·lacions». Ho admet el Departament, que llança una oferta: «Seguim oberts a qualsevol proposta que permeti donar ús a aquest espai esportiu, en especial si suposa un benefici per als veïns i les veïnes de la ciutat». Un que ha d'estrenar-se aviat en la paternitat ja s'imagina la seva filla Marina fent un gol i dedicant-lo al seu pare. Falta que les administracions hi posin de la seva part.