03 de gener de 2021
03.01.2021
Diari de Girona

Giedre Labuckiene: «La família és el millor equip que pots tenir»

La jugadora de l'Uni Girona va optar per la maternitat malgrat ser conscient de l'impacte que això podia tenir per la seva carrera

02.01.2021 | 23:17
Labuckiene, la seva parella i el seu fill a Girona

Ser mare i jugadora professional · És freqüent a Europa que els clubs de bàsquet, que sovint fitxen jugadores per vuit o deu mesos, afegeixin clàusules antiembaràs

- «Mummy at work, mummy at work!» S'escolta la botzina final. En una cantonada del pavelló de Fontajau, un nen ros amb ulls blaus i galtes generoses que estava assegut a les cames del seu pare, s'apropa a la barana que separa la pista i la grada i mou els braços efusivament. Dreta des del centre de la pista, la seva mare el reconeix, aixeca els braços i mou les mans obertes tornant-li amb un somriure la salutació. Fa deu anys Giedre Labuckiene (Lituània, 1990) va marxar de casa els seus pares per convertir-se en jugadora professional de bàsquet. Va triar aquest esport perquè «se li donava bé» i té les condicions físiques per moure's amb agilitat sota la cistella –mesura 192 centímetres.

Després de convertir-se en professional i passar per equips de primer nivell de França, Bielorússia, Letònia i Polònia, tot va canviar quan l'abril del 2018 –mentre jugava al Wisla polonès– va decidir que volia ser mare. «Sempre he sigut una noia familiar i recordo que estàvem amb el meu marit [Arnas Labuckas, també jugador professional de bàsquet] planificant tenir un fill després de la temporada».

«No estava segura de si em quedaria embarassada al moment, així que quan a l'estiu vaig rebre una oferta del club per quedar-m'hi la següent temporada, la vaig signar. Volia estar tranquil·la que si no em quedava embarassada, almenys tenia la feina per jugar a bàsquet. En aquell moment no els vaig dir res. Però em vaig quedar embarassada molt de pressa, al cap d'un mes», afegeix.

Explica per videoconferència –des d'una habitació amb les prestatgeries de les parets farcides de trofeus– que va dubtar; no volia decebre a ningú, acabava de signar el millor contracte de la seva carrera i no sabia com el club rebria la notícia.

I, de fet, l'equip no s'ho va agafar del tot bé quan els ho va comunicar, tot i que assegura que tampoc li va sorprendre la seva reacció: «El meu contracte tenia una clàusula que si em quedava embarassada es finalitzava. El club estava una mica enfadat perquè els costava trobar una persona en la meva posició, van dir que si havia mentit... Però per a mi el més important era que l'entrenador no s'enfadés amb mi, saps? Això del contracte ja m'ho esperava, és a dir, ho sabia. Perquè el club és el club. Al final canvies de club cada any i és només un negoci per a ells. Tothom és egoista, especialment quan hi ha diners involucrats. Però amb l'entrenador hi tenia una connexió humana, no li volia fer mal. Ell va ser molt comprensiu, també acabava de tenir un bebè i em va dir que no em preocupés de res, que era una notícia fantàstica».

La Federació Internacional de Bàsquet (FIBA) no té cap regulació pel que fa als drets de les jugadores quan es queden embarassades o quan són mares. És freqüent a Europa que els clubs, que sovint fitxen jugadores per períodes de vuit o deu mesos, afegeixin clàusules antiembaràs o fins i tot controls d'orina, de manera que si volen ser mares enmig de la seva carrera automàticament se'ls anul·la el contracte, es queden sense equip i han d'assumir les despeses mèdiques i el cost de preparar-se físicament per tornar a la competició després del part.

A França i Alemanya, però, hi ha lleis que impedeixen que una empresa es desvinculi d'una jugadora per estar embarassada. «És trist que sigui així, però ho vaig assumir perquè volia el nen més que jugar».

En canvi, a l'WNBA l'associació de jugadores ha aconseguit pactar amb la lliga que els clubs assumeixin el 50% del sou de les jugadores mentre estan de baixa, així com la totalitat de les despeses mèdiques. Pel que fa a un marc regulador, Giedre afirma que «em costa d'imaginar això a Europa»: «En la nostra feina en una situació perfecta mai et paguen quan toca, ni tampoc cobrem tots els mesos de l'any. A vegades et paguen la meitat de la temporada i després has de reclamar als tribunals, i això també és un maldecap quan tens un fill... Així que imaginar-me una baixa de maternitat em sembla un miracle. M'agradaria que hi hagués gent que pensés així, però veig complicat que els clubs assumeixin pagar».

Labuckiene gairebé podria ser l'antijugadora de bàsquet. Assegura que mai ha tingut ambicions de jugar la WNBA ni tampoc s'ha emmirallat amb una referent des de petita. Per ella, el bàsquet és una cosa que «m'agrada i se'm dona bé» i per això, precisament, afirma que «no té por» que s'acabi: «No soc el prototip de dona de carrera. Des que soc petita he sigut bona jugant però no he hagut d'arribar-hi perquè senzillament va anar passant progressivament. Per això crec que no tinc por de perdre el bàsquet o que s'acabi la meva carrera, però potser aquest precisament és el motiu perquè altres dones decideixen esperar-se a tenir fills després de la carrera».

De fet, Giedre recorda que no tenia cap referent que hagués viscut la mateixa situació: «No coneixia cap companya d'equip que hagués sigut mare. Era l'única al meu equip i aquest any també ho soc. Ho he fet tot jo sola, buscant a Google, perquè ningú em va dir res. Per mi no és estrany perquè és el que hi ha. Però entenc que en una situació de feina normal, si estàs amb opcions d'estar cobert per una seguretat social i tenir dies de baixa per maternitat o dies de festa per cuidar els fills si es posen malalts, doncs aquesta situació xoca. Potser no hi pensem tant, però si tinguéssim menys diners o situacions més complicades doncs ens afectaria més».

L'embaràs i el retorn a les pistes

Durant l'embaràs, Giedre explica que «no vaig fer res!»: «Després de passar-me tota la vida entrenant em vaig agafar aquest moment per gaudir i descansar. Vaig passar a ser la dona embarassada del jugador de bàsquet!», explica rient. La posada a punt va començar als tres mesos de tenir el nen, pel seu compte.

«Vaig començar corrent a la cinta de córrer del gimnàs i recordo pensar que no tornaria a jugar a bàsquet mai més perquè em pesaven totes les parts del cos. Durant la meva carrera mai he tingut cap operació ni m'he hagut de recuperar de cap lesió greu i no sabia si ho podria fer ni quin nivell físic tindria».

Conscient que en la seva professió el rendiment físic és elemental, relata que va ser precisament el seu darrer entrenador –el polonès Krzystztof Szewczyk–, el que havia reaccionat positivament davant la notícia de l'embaràs, qui li va proposar fitxar pel Lublin, un equip polonès. «Em va dir que utilitzés la temporada per recuperar-me i que no havia de demostrar res. Em va donar temps per tornar i realment el necessitava perquè vaig parir al gener de 2019 i vaig tornar a jugar quan el meu fill tenia set mesos i encara li estava donant el pit». Giedre explica que no s'ho va pensar massa i menys després de veure que els clubs usaven l'argument del seu embaràs per rebaixar les condicions salarials.

«Quan va arribar l'oferta del Lublin era una proposta bastant bona i vaig dir que sí perquè volia continuar jugant perquè encara soc jove. Estava una mica indecisa perquè en Kevin era molt petit, però el meu marit va dir que no dubtés, que anéssim dia a dia i que ell intentaria trobar un equip a prop i ja ens combinaríem per cuidar el nen, potser amb els nostres pares. Però al final vam decidir que un dels dos havia d'estar amb ell perquè això era més important que els diners, així que ell es va retirar», explica.

Labuckiene, la seva parella i el seu fill, al parc de la Devesa de Girona · Foto: Aniol Resclosa

La jugadora recorda que aquell any va ser un any dedicat a «sobreviure»: «Entrenaments durs, nits sense dormir perquè en Kevin es despertava cinc i sis vegades cada nit, donar el pit em treia molta energia i buf! Era un desastre! Recordo que vaig tenir una inflamació als pits, em cremaven, un dia vaig acabar a l'hospital amb febre. Al final vaig haver d'escollir entre seguir entrenant-me o seguir donant el pit i quan el meu fill tenia vuit mesos vaig parar de donar-li perquè estava esgotada. A partir d'aleshores la meva força va anar tornant progressivament, fins aquell moment només sobrevivia».

El primer any va passar «tan de pressa» que no van tenir temps ni de valorar si era la decisió encertada. «Va ser esgotador i vaig pensar gràcies a Déu que he sobreviscut. I estava insegura sobre el futur, perquè no vaig fer la millor temporada. Recordo dir-li al meu home que em sentia molt diferent de l'estiu anterior. Sentia que tenia molta més força i que estava en forma, fins i tot més que abans de l'embaràs. De fet, havia escoltat que després de l'embaràs les dones tenen com un boom i fan les millors temporades. I em sentia molt bé, recordo dir-li que podia tocar el cèrcol», explica rient.

L'arribada a Girona

La tardor ha vestit de fulles el terra del parc de la Devesa. Giedre, Arnas i el petit Kevin han acudit puntuals a la cita amb una vestimenta esportiva coordinada a tres bandes. Aprofiten els minuts d'avantatge per descobrir els diferents racons i jocs del parc infantil. Després d'un any complicat i dedicat a «sobreviure», Labuckiene relata mentre passeja per la Devesa que va prioritzar la qualitat de vida als diners per venir a Girona, ciutat on té un vincle especial perquè el seu marit també hi havia jugat.

Giedre afegeix –sense perdre de vista com en Kevin baixa pel tobogan i seguidament passa per sota les cames del seu pare– que aquest segon any de compaginar maternitat i bàsquet «és molt diferent»: «Aquesta temporada és molt fàcil. De dia i de nit és tan diferent que és un plaer perquè en Kevin dorm quan ha de dormir i el temps lliure el gaudim molt i el passem sempre a fora al carrer. Tens una sensació de felicitat i que tot ha valgut la pena. La família és el millor equip que pots tenir». Mentrestant, pare i fill van provant un rere altre tots els jocs del parc i s'aturen al gronxador. Aquest cop sembla que en Kevin no en vol canviar tan ràpid i aprofita que el pare el gronxa i es deixa enlairar cada vegada més.

Giedre explica que quan va arribar a Girona, l'equip els va recollir amb una cadireta per al cotxe, però que en negociar el contracte per aquesta nova temporada no van demanar res pel fet de ser pares: «Per demanar pots demanar el que vulguis en un contracte i si ells ho signen, doncs, t'ho han de donar».

«Però nosaltres no vam demanar perquè sabíem que el meu home venia i vam buscar alguna guarderia pel nostre compte. Ara que ho penso crec que pensem que no tenim ni el dret de demanar, saps? Em costa imaginar que aquestes coses ja ens les donessin. Sempre pensem que és la nostra responsabilitat i que nosaltres ho hem d'assumir. Però el club em va preguntar si necessitava alguna cosa a l'apartament pel nen. En l'anterior equip quan vaig tenir la inflamació al pit em van donar deu dies i va ser un gest de suport per part seva».

La rutina d'una jugadora d'elit va molt lligada al calendari i al sentit de la responsabilitat. En el marc de les trobades per fer aquesta entrevista, on hi ha hagut una aturada de la competició perquè els combinats nacionals juguessin un torneig classificatori per a l'Eurocopa d'aquest estiu, Giedre ha decidit no jugar amb la seva selecció per poder estar més temps amb la seva família.

És dur dir que no, però nosaltres no ens jugàvem res i ara la meva prioritat és una altra. Em sento malament perquè és una decisió egoista i a la selecció m'han cuidat molt sempre. Però si hi hagués anat hauria passat gairebé un mes sense veure'ls perquè hauria hagut d'anar a Turquia a la concentració i ja veníem de gairebé dues setmanes sense veure'ns pels partits encadenats fora de casa, i ara amb tot això del covid-19, si hi hagués algun positiu hauria d'estar 15 dies més fent quarantena allà a Turquia i amb el meu fill aquí... No s'ho han pres massa bé però era massa per a mi».

En aquest sentit, tot just al mes de novembre la Federació Internacional de Futbol (FIFA) ha anunciat un paquet de mesures laborals per protegir a les futbolistes que es quedin embarassades. La normativa –la primera regulació en aquest àmbit d'una federació internacional– preveu obligar als clubs, entre d'altres, a garantir 14 setmanes de baixa remunerada, així com facilitar la reincorporació de les jugadores al seu lloc de feina després del part per garantir un marc de protecció i per evitar que siguin acomiadades per quedar-se embarassades.

Segons Giedre, però, encara falta perquè això passi amb el bàsquet: «Hem de parlar-ne més alt perquè hi hagi una regulació a Europa, crec que per mi i per les jugadores en situacions similars a la meva, tenir una regulació a escala europea ajudaria a prendre la decisió de ser mare».

El sol de diumenge es va apaivagant entre els plataners mentre Arnas aprofita l'impàs del temps que tarda el gronxador a balancejar en Kevin per treure el mòbil i immortalitzar el moment. Giedre se'ls mira des de la distància. El teu fill et reconeix quan jugues a bàsquet? A Giedre se li obren els ulls, un color rosat s'apodera dels seus pòmuls i se li comença a intuir el somriure. «Ell sempre diu: jugar amb la pilota! I mou les mans com si tirés a cistella! Ho sap que jugo, sí».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook