L'Elena té una edat indefinida. Diu que té tretze fills. Vestida de negre i amb ulls plorosos, convida a pujar a casa seva. Per una escala destrossada, despintada, amb vidres trencats, estreta i fosca, arribem a un tercer pis. Una estufa de llenya que treu el fum gràcies a un forat a la paret, dissimula el fred que a l'hivern passen al barri de la Font de la Pólvora: els talls de llum que pateixen tornen més crus els hiverns. Es queixa de les penoses condicions de vida. No sé l'Illa, però mentre és a ca l'Elena, el periodista no pot menys que pensar en les oprimides Borràs o Artadi, amb cotxes de marca i vestits de 1.500 euros.

-I quants nets té, vostè? -pregunta un Salvador Illa que no s'acaba de creure que el que està veient pertanyi a la Catalunya del segle XXI.

-No ho sé ben bé, seixanta o setanta -respòn l'Elena.

El candidat socialista a la presidència de la Generalitat està visitant Vila-Roja i Font de la Pólvora. Ha esmorzat al bar Cuéllar. Pop i chocos. Per beure, Fanta de taronja. Els parroquians li perdonen per ser la primera vegada, deu tenir encara interioritzat el Ministeri de Sanitat i creu -erròniament- que la Fanta és més sana que la cervesa, a qui se li acut.

-Oye, Solé, ¿No tendrá el Illa alguna vacuna en el bolsillo? Que yo estoy harto de llamar y no hay manera -em pregunta un parroquià.

Anem a fer un volt per Vila-roja. El barri té tanta mala fama que la majoria de gironins només el trepitgen en el seu darrer viatge, perquè acull el tanatori. Falsa imatge. Els carrers semblen extrets d'un poblet andalús: finestres baixes, veïns a les portes, geranis a les finestres? no falta més que Julio Romero de Torres pintant una mujer morena.

Una altra cosa és Font de la Pólvora, barri degradat malgrat les queixes -vanes- de l'associació de veïns. Una pintada en una façana mostra que aquí la gent expressa les seves idees sense ambiguïtats, amb la sinceritat per davant: «Tus muertos, Puigdemont». Potser la manca d'electricitat fa que no puguin engegar televisors i assabentar-se de l'actualitat, així que allà Salvador Illa encara és ministre. Saluda uns flaneurs, que aquí duen el nom de pasmarotes. N'arriba un de més jove, menjant pipes amb tota patxorra.

-Niño, ponte la mascarilla, que está el ministro!

-Coño, este sale en la tele -exclamen en un altre carrer. En un balcó, una estelada. Aviat ens donen l'explicació: és una estelada robada. Per això, el que l'ha penjat al balcó hi ha escrit amb retolador: «Libertad. Soy español».

Més endavant trobem en Sietepolvos, de qui millor no intentar esbrinar el motiu del seu àlies.

-Me quiero hacer una foto con el menistro (sic) -diu, mentre es posa al costat d'Illa. Per fortuna, ens acompanya Antonio Cuéllar, alma mater del barri, que s'adona que alguna cosa no funciona en la fotografia.

-Coño, por lo menos esconde el canuto, que no salga Illa al lado de un porro.