Poques persones hi ha a Girona que tinguin tant a veure amb fets i esdeveniments ciutadans de primera magnitud en els darrers 50 anys. A en Josep Tarrés es deu, en primer lloc, la recuperació del Call jueu. A en Josep Tarrés i a una colla d'amics i amigues es deu l'exitosa Exposició de Flors pels patis i jardins de la ciutat. A en Josep Tarrés es deu la plaça Pompeu Fabra i l'edifici de la Generalitat. Se li deuen moltes més coses, i cal deixar escrita per a la posteritat la seva empremta.

En Josep Tarrés va descobrir el Call que era amagat i tancat darrera una porta de fusta del carrer de la Força. Ho va fer d'una manera màgica, atret pel resplendor i la visió de les imatges d'unes persones sofrents. I ho va fer d'una manera absolutament real reobrint el pati de rabins i el bar d'Isaac el Cec; organitzant-hi concerts de música sefardita; atraient la ciutadania, seduint els visitants, enamorant els turistes i curiosos. En el seu haver, ha de figurar en la història de la ciutat, aquesta importantíssima descoberta que després polítics i gestors han sabut canalitzar i explotar.

En Josep Tarrés, amb Maria Cubarsí, Rosa Labayen, David Marca i altres, han aconseguit dignificar i alçar a la categoria d'esdeveniment imprescindible i fabulós de Girona, l'exposició de Flors que des de fa més de 50 anys té lloc al Barri Vell de la ciutat. Ara rep el pompós nom de «Temps de Flors», però ningú no n'ha d'oblidar els orígens, lligats a la Secció Femenina de la Falange, a l'Associació d'amics de les Flors, a l'Associació d'amics de la Girona Antiga i a en Josep Tarrés.

En Josep Tarrés, en una acció reivindicativa i contundent, que li va costar una multa i l'exili, va desvetllar consciències sobre la bestiesa que les autoritats franquistes tenien planejada a la zona de les places Pompeu Fabra i Hospital. Pretenien les autoritats franquistes construir-hi l'edifici dels col·legis professionals, ocupant completament la perpendicular entre l'Hospital i l'Hospici (casa de cultura) i amb un pas soterrani per als vehicles. N'hi ha plànols i tot. L'acció de Tarrés, revestit d'activista cultural i ciutadà conscient, va consistir a muntar un sarau el dia de la col·locació de la primera pedra. La pedra i la bastida que la sostenien van acabar caient i tot se'n va anar en orris. Va ser una bella metàfora del que després va passar: les horribles obres mai no es van dur a terme.

És de ben parits mostrar-se agraïts. La ciutat li deu a en Josep Tarrés un carrer, una placa i un homenatge.