Aquí, un grup amb cadires portàtils i neveres per mantenir fresques les llaunes de cervesa. A pocs metres, un altre grup que preferix seure i estirar-se a sobre de mantes i tovalloles de platja, tot menjant un entrepà. I més enllà, una colla que ha portat fins i tot música -diria que sona Stay Homas, però no em facin cas, soc d'una altra generació- per alegrar la tarda, avui ja no cal transportar un radiocaset, molt menys un tocasdiscs portàtil, de fet la majoria de joves no saben ni què són aquests estris antediluvians. Del que es tracta és de posar en solfa les mesures de restricció, del que es tracta és de desafiar la pandèmia. Del que es tracta és de viure, que només s'és jove una vegada.

Desenes i desenes de joves aprofiten el bon temps per reunir-se a l'herba que hi ha a l'esplanada del pavelló de Fontajau Sol passar cada cap de setmana, dissabte i diumenge. En menor nombre, també al parc del Migdia. Tots riuen, es diverteixen. Amb els bars tancats a partir de les cinc de la tarda -Catalunya és la comunitat espanyola amb restriccions més dures a l'hostaleria- els joves d'alguna manera han de socialitzar, paraula que pel que sembla no està inclosa en el llenguatge dels governants catalans. Cadascú fa el que pot, i n'hi ha que es reuneixen en pisos, però pels que no disposen d'aquesta opció, una esplanada amb herba també serveix. O totes dues opcions, que no tenen perquè ser excloents. O algú pot creure que els nostres joves porten un any sense reunir-se, sense trobar-se, sense abraçar-se i sense petonejar-se? Si realment algú ho creu, és que no ha sigut mai jove.

- Vosaltres deveu ser de la Mateixa bombolla suposo- pregunta el periodista a un grup de vuit nois i noies que estan bevent cervesa i xerrant.

Per tota resposta, es posen a riure. Les bombolles de convivència, aquest invent de l'autoritat competent, no semblen tenir gaire predicament en aquestes trobades.

Les diferents vares de mesurar de la societat fan que a ningú li importi que a la mateixa hora, desenes de famíles i de persones adultes s'apilonin a l'exterior de bars de la plaça Catalunya o de la plaça Independència. En canvi, miren amb mala cara i fan aquest gest tan gironí d'arrufar el nas, si són els joves els que es reuneixen en esplanades.

- Sembla que comença a fer fred, no?- pregunta ara el periodista a un altre grupet, són les vuit de vespre i el sol ja no escalfa.

- Sí, segurament ara continuarem en un pis, avui és dissabte.

- I no teniu por d'agafar el covid?

- Si en el darrer any que portem fent trobades al pis, ningú l'ha agafat, és que ja no l'agafarem -respon un amb alegria.

Permeti que insisteixi en la pregunta, a risc que pugui semblar retòrica: algú creu realment que els joves porten més d'un any sense trobar-se, etcètera? Tristos temps aquests, quan el simple fet de trobar-se una colla d'amics, suposa revoltar-se contra el poder.

Probablement quan d'aquí uns anys, ells també siguin uns vells que critiquen la inconsciència dels joves, tindran un moment de lucidesa i recordaran aquells dies de pandèmia, quan assaborien la joventut, desafiant l'autoritat mentre jeien a l'herba. Tot està en els poetes, en aquest cas en William Wordsworth (reciti's posant veu de Natalie Wood): «Encara que res no pugui fer / tornar l'hora de l'esplendor en l'herba, / de la glòria en les flors, / no ens hem d'afligir / perquè la bellesa subsisteix sempre en el record».

Consulta tota la informació relacionada amb el coronavirus