Agafar bé la destral amb una o dues mans, apuntar i llançar. Els dards serien més fàcils, però menys adrenalínics. El llançament de destrals es concep com un esport o un joc, però és evident el component «desestressant» i «relaxant» que també té. I crida l’atenció. Els vianants del carrer Eiximenis solen girar la vista cap al nou local on des del 23 d’abril es troba el Girona Axe Throwing, impulsat per Jaume Massagué i Ricard Fernández. Tres anys abans van obrir el primer establiment per llançar destrals a Barcelona, el 2018. «Un tros de muntanya al cor de la ciutat», diuen, amb una activitat per reconnectar amb «l’animal que portem a dins».
El que es considera èxit quan t’inicies en el tir de destral varia segons les habilitats de la persona. Alguns de seguida apunten al centre de la diana, altres celebren que s’hagi clavat. Però, en qüestió de cinc minuts i amb l’ajuda dels instructors, el progrés és notable. I la diversió, també. Sota les pautes de l’instructor, es fan tot tipus de jocs, competitius o no, inspirats en el món dels dards. Fins i tot, els més experimentats executen impressionants trucs. Però és obert a tothom: tot i que en un principi els seus clients venien del món d’esports d’acció - skateboard, surf, esquí, ciclisme-, l’activitat atreu grups d’amics, famílies, parelles, cites de Tinder, empreses.
Prohibit enganxar cares
Per si algú comença a fantasiejar amb idees poc correctes, convé frenar. «No permetem enganxar cares a les dianes», deixa clar Massagué. Admet que els ho han demanat «moltíssimes vegades». «De l’ex, de polítics» -«no hi ha política aquí dins». Fins al punt que una empresa es va plantar al seu local de Barcelona carregats amb fulls on havien imprès les cares dels seus clients, i els van haver d'aturar. «Això és un joc, és diversió, es tracta de passar-ho bé. No té res a veure amb l’odi ni amb les armes», remarca.
La seguretat per davant
De fet, les destrals que s’hi utilitzen no es consideren armes, sinó que són eines de treball. «El més important per nosaltres és la seguretat de les persones», subratlla Massagué. Saben que l’activitat «te un component de perill», i per això no escatimen en mesures. «Formem molt bé a la gent», explica Massagué. L’instructor dona un seguit de normes del que es pot i el que no es pot fer. A més, «la porta està tancada sempre, aquí no hi entra ningú que no tingui una reserva». I a l’entrada, «signes un compromís» pel qual se seguirà l’activitat tal com digui l’instructor. Mentrestant, es pot beure i menjar, però «les cerveses estan limitades». I si algú arriba en un estat que no toca, «no tira», apunta el cofundador.
De Canadà al món
Aquest esport té l’origen en els llenyataires de les Rocoses de Canadà. Quan plovia i no podien treballar, es posaven a competir, a veure qui tallava la fusta més ràpid o llançava millor. La competició és molt típica al país nord-americà, i en un moment donat algú va muntar-se una instal·lació per entrenar a l’hivern. Massagué va descobrir aquest tipus de locals en un viatge a Canadà. Aleshores, el 2018, a Estats Units existien uns 40 establiments, i a països com França, només 3. Ara el país gal ja té més de 200 locals de llançament urbà de destrals. I l’expansió també ha arribat a Girona.
