L’Audiència de Girona ha condemnat a cinc anys de presó un home per abusar de la seva neboda de vuit anys. Els abusos haurien tingut lloc de forma continuada entre el gener i l’abril de 2017, període en què aquest va anar a viure amb la família de la nena a Salt.

El processat va instal·lar-se durant uns mesos a casa de la seva germana perquè s’havia quedat sense feina. Durant aquest temps, i en diverses ocasions, va aprofitar-se de la seva condició d’oncle per entrar de nit a l’habitació de la víctima, es va introduir al seu llit i li va efectuar tocaments per dins i fora de la roba.

La sentència considera que els abusos denunciats per la menor han quedat corroborats, no només per la declaració de la mateixa víctima, sinó per les seqüeles psíquiques descrites als informes mèdics. «Els informes resulten ser uns elements potents que corroboren la declaració de la víctima, ja que no consta enlloc que les afeccions psicològiques relatades poguessin provenir d’altres successos traumàtics patits en altres ocasions», subratlla el tribunal de la secció quarta. Arran dels fets, se li va diagnosticar un trastorn per estrès posttraumàtic. Aquestes seqüeles són el que han permès al tribunal acreditar els fets delictius, ja que en termes generals, la declaració de la víctima no sempre és determinant a l’hora d’emetre una sentència condemnatòria. Si bé és cert que la jurisprudència avala que la tesi de la víctima pugui considerar-se com a única prova vàlida per la dificultat d’obtenir testimonis d’uns fets que solen tenir lloc en la clandestinitat, també demana que això sigui corroborat per elements externs. Així ho resumeix el veredicte, al·legant que «el fet que el relat de la víctima tingui paràmetres raonables no implica que sigui cert [...], sinó que són valors que aporten garanties però de cap manera infal·libilitat». En aquest cas, el tribunal conclou que la seva declaració és «persistent» i que compleix tots els requisits per ser creïble.

«Que jo sàpiga, no ho he fet»

L’acusat va negar haver fet tocaments a la nena durant el judici, tot i que en un primer moment va dir que «no recordava» haver-ho fet, i que «que jo sàpiga, no». De fet, el tribunal li retreu a la sentència aquesta «sorprenent i desconcertant declaració», al·legant que «no és la resposta que un s’espera d’algú innocent acusat d’uns fets tan greus». De fet, durant la vista, el fiscal i el mateix tribunal van instar-lo a concretar la resposta. La sentència, però, assenyala el pes d’aquesta declaració com a anecdòtica, ja que situa els informes mèdics com a principal prova de càrrec.

A més, la sentència també té en compte les declaracions dels seus pares, que corroboren el canvi d’actitud patit per la víctima durant el període que van tenir lloc els abusos. La seva mare va explicar que, durant aquell període, la nena tenia una fixació amb una capsa de cartró.

«No volia de cap manera que la llencés, tot i que jo li deia que tenia moltes joguines i que no necessitava una capsa de cartró», va relatar la mare. «I després em va explicar que la tenia al costat del llit per si s’havia d’amagar durant la nit per evitar que el meu germà la trobés», va indicar.

A banda de la pena de presó, que és un any inferior al que sol·licitava la Fiscalia, la sentència, que no és ferma, imposa una mesura d’allunyament i de prohibició de comunicació amb la víctima durant cinc anys. També li imposen llibertat vigilada durant el mateix període, i li fan pagar una indemnització de 5.000 euros pels danys morals provocats a la víctima.