En Joan Ribas era un gran creador d’espais –en el sentit més ampli de l’expressió- en els quals havien de passar coses. Sempre interessants. Sempre enriquidores. Per crear espais em refereixo, per exemple, al Grup Proscenium, que va cofundar. Hi va involucrar en Quim i en Xicu Masó, que, inoculats amb el verí del teatre, van voler anar més enllà i van crear posteriorment el Talleret de Salt, embrió de Bitò Produccions, organitzador de Temporada Alta. Un Grup Proscenium que es va anar reformulant amb el pas del temps, decantant-se per les lectures dramatitzades i mantenint, des de fa 40 anys, la tradició nadalenca de la posada en escena d’Els Pastorets de Girona. Un altre espai on passen moltes coses.

Els Pastorets de Girona són una activitat cultural intergeneracional, en què un centenar llarg de persones pugen a un escenari. Algunes s’han acabat dedicant professionalment a les arts escèniques, com ara Cristina Cervià (actriu, DEP), Gemma Coma-Alabert (mezzo), David Rodríguez (ballarí), Nil Cardoner (actor), Cristina Arenas (actriu), Laura Ruhí (soprano), Maria Àngels Buisac (actriu), Jordi Subirà (actor) o Xavier Mendoza (baríton), així com també n’hi ha uns quants que s’han professionalitzat com a tècnics. D’altres només pujàvem a escena per Nadal i per fer les lectures dramatitzades, programades per Setmana Santa, i en ocasions per Fires de Sant Narcís. Però més important que tot això és que els Pastorets han arribat a ser un ferm espai de preservació i promoció de la nostra llengua i tradicions i una eina de cohesió social de primer ordre. Per a molts de nosaltres, una segona família.

Parlar de Joan Ribas és parlar de cultura, de tradició i, sobretot, de teatre. Els grups gironins i una gran part de grups emergents al país els darrers 30 anys, fins i tot uns quants d’arreu de l’Estat, coneixen prou bé la sala La Planeta i hi estan en deute. A finals dels 80, en Joan Ribas va comprar el que aleshores era el garatge dels busos de la Sarfa, al passeig Canalejas, com a local d’assaig, però amb la idea que també s’hi pogués fer teatre. En Joan va confiar en el seu gendre, Pere Puig, i la seva filla, Anna Carina Ribas, figures clau també del teatre gironí i català independent, per desenvolupar el projecte artístic que tenien al cap. La Planeta ha esdevingut un aparador modèlic del teatre contemporani català. El projecte, que no té afany de lucre, també inclou la creació d’una companyia, que ha aixecat espectacles per a adults i familiars. Tots els grups gironins que treballen amb rigor saben que a la sala La Planeta hi tenen un aparador, un començament. Aquest espai també el va propiciar Joan Ribas, que va pagar amb recursos propis la compra i l’adequació gradual de la sala a la normativa, amb la complicitat del que considerava el «seu» alcalde, Joaquim Nadal.

La Planeta és la casa del teatre gironí, més que cap altre equipament de la demarcació. També és la casa del Premi Just Manuel Casero de narració breu, convocat per la Llibreria 22, una iniciativa empresarial darrere la fundació de la qual també es va implicar en Joan Ribas. O la casa del Premi Quim Masó. En Quim, que va traspassar el 2006, va ser cofundador amb Ribas del Grup Proscenium, va esdevenir íntim col·laborador seu i un amic insubstituïble. Joan Ribas, en nom de Proscenium, va promoure la constitució del premi que porta el seu nom, conjuntament amb la família Masó, Bitò Produccions i la Llibreria 22. La sala La Planeta és una iniciativa cívica i cultural de primer ordre pròpia d’un mecenes.

En Joan, que també va generar espais a l’empresa i en l’àmbit de la comunicació, com a pilar fonamental d’El Punt, per exemple, era un enamorat del teatre i de Girona. Sorneguer, murri, entusiasta, amb un geni prest i molt viu, però proverbialment generós, aferrissat defensor dels seus amics i tot un artista a l’hora d’encunyar expressions forassenyades quan es desesperava als assajos de Pastorets, que descol·locaven a tot aquell qui no el coneixia i ens feien petar de riure als veterans. A més d’un ens va «tallar el cap a l’alçada de la cintura». Els espais més importants que va crear en Joan, però, va ser en les ànimes i els cors dels qui l’estimem i sempre el trobarem a faltar. Espais que han quedat buits i que haurem de tornar a omplir amb cura amb els records personals que cadascú té d’ell. Fragments de converses, gestos, experiències compartides, somriures, texts, poemes, històries que explicava... A tot això, fins ara matèria viva, li trobarem un lloc a la nostra memòria on fixar-ho i servar-ho, ara amb dolor, que cedirà pas a l’enyor, dolç i punyent ensems. Adeu, Joan. Moltes gràcies per tot. Moltes gràcies per tant.