El Catàleg de Paisatge de les Comarques Gironines, aprovat el 2010, incorporava en el seu redactat la figura dels «paisatges d’atenció especial», definits com aquells paisatges que presenten una determinada heterogeneïtat, complexitat o singularitat des del punt de vista de l’ordenació i la gestió paisatgístiques. Concretament, el Catàleg en designava tres dins d’aquesta categoria: la Vall d’en Bas, el litoral de Girona i l’àrea urbana de Girona.

La inclusió d’aquest darrer àmbit, l’àrea urbana de Girona, estava motivada per l’existència, àdhuc acceleració, de transformacions urbanes i dinàmiques territorials profundes, experimentades a cavall entre els segles XX i XXI. Per poder-ho abordar, el Catàleg proposava un seguit d’estratègies, mesures i accions, que tenien a veure amb les diferents dimensions i escales del paisatge, entès aquí, per agafar la definició canònica del Conveni Europeu del Paisatge (2000), com el territori tal com el percep la població, el caràcter del qual resulta de l’acció de factors naturals i/o humans i de les relacions que s’estableixen entre ells.

Entre les iniciatives que feia explícites el Catàleg de Paisatge sobre l’àrea urbana de Girona n’hi havia algunes de més generalistes i altres de més concretes, sent pròpies tan de la planificació com de la gestió. Per exemple, proposava millorar la connectivitat ecològica i paisatgística, assolir d’un paisatge urbà de màxima qualitat estètica, evitar la banalització dels espais periurbans i industrials o ordenar el paisatge de les infraestructures, especialment els accessos a Girona.

Llegit més d’una dècada després, el text del paisatge d’atenció especial crida l’atenció per diferents motius. D’entrada, perquè moltes coses són encara plenament vigents i pendents d’aplicar, però també perquè mitjançant una revisió crítica caldria incorporar aspectes que s’obvien, com ara les referències a la dimensió paisatgística del canvi climàtic o a l’existència de paisatges que van més enllà del sentit visual, com els «paisatges sonors». La ciutat, al cap i a la fi, és un «assalt als sentits», per utilitzar una expressió de l’urbanista Charles Landry; una experiència emocional on conflueixen i fins se solapen imatges, colors, olors, sons, textures, volums o atmosferes en l’espai i el temps. De nou, la idea de percepció que defineix paisatge, amb el seu inevitable deix subjectiu.

Passats ja més de 10 anys sembla necessari posar en marxa una política local del paisatge integral, que posi en pràctica el que es deia en el Catàleg de Paisatge i que vagi fins i tot més enllà. Si anem al detall això implica incrementar la infraestructura verda i la connectivitat ecològica i paisatgística (l’execució de «La Vora» en la seva totalitat en seria una part substancial), corregir els dèficits de manteniment de parcs i jardins, revisar una senyalització vertical antiquada, confusa i amb dèficits d’integració, tenir major coherència en la instal·lació -i la reposició- del mobiliari urbà i resta d’elements situats en l’espai públic o vetllar per l’ordenació dels horts urbans, entre moltes d’altres accions a diferent escala. Totes elles, actuacions que ja recollia el Catàleg però que una política de paisatge renovada ha d’encarar i trobar solucions.

L’anterior referència a «anar més enllà» suposa també, per una banda, incorporar noves estratègies i accions i, per l’altra banda, revisar i fins reinterpretar aquelles ja incloses en el Catàleg però que el pas del temps ha deixat obsoletes. El cas més obvi d’aquestes últimes és la referència a «garantir un alt nivell de qualitat paisatgística en els terrenys alliberats del viaducte del ferrocarril», pròpia d’una època anterior a la crisi, d’acord amb el projecte fallit de soterrament del tren convencional. Si bé a hores d’ara és evident que el viaducte ferroviari és una estructura que formarà part de la ciutat durant molts anys, reinterpretar significa ja no pensar què farem on hi havia el viaducte, sinó què farem sota el viaducte, un espai ara mateix amb moltes ombres i amb elevat potencial de transformació. Una cosa similar podríem dir de la renaturalització de la llera del riu Onyar, que necessita un projecte executiu el màxim de realista.

Dins de les noves estratègies i accions podem esmentar, per exemple, l’augment de la dotació d’espais públics urbans mitjançant canvis d’usos, com ara destinant zones que són aparcaments en superfície a nous llocs de relació per les persones on el verd guanyi el gris. La recent reforma de la plaça de Germans Sàbat seria un exemple a seguir, que es podria generalitzar a tota la ciutat mitjançant concurs públic, com s’ha fet a Santander en el que anomenem «microespais», és a dir, espais públics de dimensió petita o mitjana fins ara paisatgísticament i funcionalment banals. I a Girona podem trobar diversos espais candidats a transformar, fins i tot alguns que el planejament ja qualifica com a parcs i jardins sense ser-ho a la pràctica.

La crida a una política local del paisatge moderna i transformadora es fonamenta en els principis de que s’ha anomenat «urbanisme del paisatge», que l’arquitecte del paisatge James Corner resumia el 2006 a partir de l’aplicació de quatre idees bàsiques: comprendre que la ciutat és un hàbitat fluid i en procés de canvi constant, sent necessari preparar el terreny per a noves activitats i patrons d’ocupació; entendre que les superfícies horitzontals -i no les verticals- són el principal camp de treball; adaptar les tècniques i mètodes de treball a cada entorn, respectant la identitat d’aquest; i, finalment, tenir en compte la importància de l’imaginari, és a dir, que la creativitat i l’experimentació són bàsiques en la planificació, la gestió i el projecte de paisatge. La seva aplicació, juntament amb la definició d’uns objectius de qualitat paisatgística, és imprescindible per avançar i innovar en matèria de paisatge, que al cap i a la fi és mesura de civilització i garantia de benestar social.