Ningú hauria dit, després de veure com compartien ranxo i com desfilaven junts durant tot el matí, que ahir a la tarda hi hauria una batalla carrer per carrer, casa per casa, entre les forces napoleòniques i els defensors de Girona. El conflicte va començar a la Plaça dels Jurats, va continuar pel passeig Arqueològic amb els francesos fent retrocedir els defensors de Girona, i va concloure a la Plaça dels Apòstols, després de recórrer el Barri Vell. Els soldats de tots dos bàndols duien mascareta, que una cosa és morir a l’instant pel tret d’un trabuc, i l’altra fer-ho lentament a mans de la Covid. Un dels soldats francesos duia uns pantalons -destacaven sobre els pantalons blancs dels seus companys- que semblaven del pijama, el noi es devia incorporar al regiment saltant del llit i sense temps de posar-se el pantaló d’uniforme, així de ben entrenats estaven els homes de la Grande Armée. Com es pot acusar aquests homes d’haver torturat Álvarez de Castro privant-lo del son, si ells mateixos van a la guerra en pijama?

Civils i miltars de diferents nacionalitats, desfilant agermanadament pel Barri Vell de Girona abans que, a la tarda, esclatessin les hostilitats. | MARC MARTÍ

Les guerres, ja se sap, s’inicien pels motius ben peregrins. Quan vaig arribar a la Plaça dels Jurats, francesos i rivals -aquests, una amalgama de soldats espanyols, irlandesos i escocesos, més civils- formaven a pocs metres de distància. De cop, van esclatar els trets i les corredisses, qui sap si per una mirada a alguna de les donzelles que acompanyaven els espanyols, ja se sap que els francesos són molt galants i els espanyols molt gelosos, faria bé la història -o en el seu defecte, l’Institut de Nova Història- de revisar els orígens del conflicte francoespanyol, potser ens enduríem alguna sorpresa. Sigui com sigui, en pocs minuts tot el Passeig Arqueològic feia olor de pólvora i els trets es sentien des de les Pedreres. Els crits a defensar el Borbó i de «Viva España» també es devien sentir pocs carrers més enllà, horror, fent tremolar les estelades i llaços grocs que encara adornen el Barri Vell. Hores abans, la germanor entre uns i altres era total, res no feia pensar en la guerra que va esclatar a mitja tarda, en què tots dos bàndols defensaven amb coratge els seus respectius monarques. Als crits de «Vive la France!» responien els defensors amb més «Viva España!», mentre gironins i turistes feien fotos de la batalla que es desenvolupava davant dels seus mòbils.

-«Mira cómo se disparan allí»- assenyalava amorosament un turista a la seva nena petita, sens dubte decebuda perquè, molts de trets, molts de trets, però allà no corria ni una gota de sang.

Un dissabte de setembre, el Barri Vell, de Girona acull força turisme. No tots sabien que durant aquest cap de setmana, Girona recrea el setge a què les tropes napoleòniques van sotmetre la ciutat. Alguns despistats s’acostaven a la zona de conflicte atrets pel soroll i el fum, i un cop allà creien haver creuat el túnel del temps. Si a més a més, el turista despistat era francès, no tenia altre remei que girar cua i començar a córrer, amb l’esperança que no l’empaitessin els gironins i el pengessin d’una gàrgola de la Catedral.

Qui m‘havia de dir a mi que acabaria de corresponsal de guerra... sense sortir de la meva ciutat. Vaig corroborar en pròpia pell que si cobreixes un conflicte bèl·lic no et pots despistar. Un moment que vaig fer-ho, em vaig trobar de cop entre els dos bàndols, enmig d’un foc creuat de trabucs. En vaig sortir miraculosament il·lès, però maleint no haver fet com la majoria de corresponsals de guerra, quedant-me a fer un whisky al bar d’algun hotel gironí.

Avui està previst que continuï la batalla, que Girona va ser molt tossuda i no es va rendir a la primera. Vagin amb compte els passejants i turistes del Bari Vell, i enduguin-se tuppers, que diu la història que hi havia tanta gana que els gironins menjaven rates. Que aprofiti.