Ha tancat el Museu del Vi, al carrer de la Cort Reial de Girona. I amb ell ha tancat no només el bar-restaurant més antic d’aquella zona del Barri Vell i amb tota seguretat un dels més vells de Girona, sinó que diu adéu una de les darreres connexions de la Girona actual amb la dels anys setanta i vuitanta. Que aixequi el dit el gironí d’entre quaranta i seixanta anys que no hi hagi estat mai. Soldats i estudiants als anys setanta, quan Girona era grisa i fosca; universitaris i estudiants d’institut als vuitanta, i turistes i estudiants a partir de l’eclosió de Ryanair. Barrejat amb ells, sempre algun parroquià fent-hi unes tapes o un vi. Si els crits queden enganxats a les parets, a les del Museu del Vi segur que hi ha aquesta:
-Carlus, porta una gerra de vi!
No són pocs els gironins que allà es van engatar -terme gironí que indica una borratxera prudent, com tot el que fan els gironins – per primera vegada, en uns temps que l’alcohol no estava sotmès a gaires restriccions per qüestió d’edat. El vi de missa és de bon passar, ho saben capellans i escolans, i era la beguda estrella de la casa. Es servia en gerres de fang de mig litre o de litre, que s’omplien directament d’una bóta que estava a la vista de tothom. Eren els bons temps, en un sol dia El Museu del Vi esgotava una d’aquestes bótes, de seixanta litres de capacitat. Gerres de fang, taules i cadires de fusta, en Carles servint, en Jordi a la barra i la Mariela a la cuina. A les parets, rajoles amb llegendes que avui són políticament incorrectes però que eren autèntiques lliçons per la vida, i a fe que les hem tingut sempre en compte: «Si quieres que tu suegra te quiera, ten dinero en la cartera».
Tot i no haver tingut mai sogra, el periodista Jordi Bosch no només freqüentava el Museu del Vi, sinó que va anar a la inauguració -portat pels seus pares- l’any 1974, quan Josep Maria Cunyat va obrir el seu restaurant de cuina catalana. Després de 1977, quan Jordi i Mariela Esquinas, i Carles Revenga, se’n van fer càrrec i el van convertir en bar-taverna, ja hi anava tot sol. «Tenia la taula quasi en propietat, a l’altell», recorda. A finals dels 70, pocs llocs hi havia a Girona on anar a la tarda-vespre després de treballar. «Ara en diuen after-work», ironitza en Bosch. Reconeix que «El Museu del Vi va donar a tota una generació de gironins la possibilitat de sortir». «Aquesta gent mereix un carrer a Girona, gràcies a ells es podia trobar en aquells anys un rastre de vida humana al Barri Vell», afegeix.
No sé si l’alcaldessa Madrenas està pensant en això del carrer, però també n’era una habitual. «Hi anava amb les amigues cada dissabte, ens hi passàvem tota la tarda», explica. I el vi de missa com estava, alcaldessa? «Ui, jo era molt jove, no bevia».
Hi anava amb les amigues cada dissabte, ens hi passàvem tota la tarda
Qui sí que bevia era en Javier Cercas, i això que també era jove, però és que els dels Maristes, ja se sap: «hi anava sovint, sobretot els divendres, en acabar les classes als Maristes, amb els companys. Preníem una cosa que en deien vi de missa, amb unes gerres de fang». A l’escriptor el pot la nostàlgia: «fins ara era dels poquíssims bars que quedaven de la Girona d’abans, o com a mínim de la meva -de la nostra- adolescència. Ai, Senyor!».
Hi anava els divendres en acabar les classes als Maristes, amb els companys. Preníem una cosa que en deien vi de missa, amb unes gerres de fang
Allà van començar a saber el que era la gastronomia -tapes de salsitxes, entrepans de pebrots, seitons en vinagre- els germans Roca, qui sap si són deutors del Museu, si han arribat al que són gràcies al vi de missa. En Joan Roca rememora que hi anava amb companys de tot Espanya que estudiaven a l’escola d’Hostaleria de Girona, una de les dues úniques del país. «Era el punt de trobada per després sortir de festa, el Museu del Vi va ser un precursor», assenyala. Al seu germà Josep potser li ve d’allà l’afició al vi: «Vaig créixer bevent vi de missa al Museu del vi. Allà capbussava les incerteses, les pors i els excessos des dels setze anys». I aquell vi de missa, ara que n’és expert? «A vegades tenia una mica de ‘pegamento’ en el bouquet», riu, abans de tenir un record pels propietaris: «durant anys allò va ser la meva segona casa, i en Carlos i en Jordi uns cambrers pacients, empàtics, estoics».
Vaig créixer bevent vi de missa al Museu del vi. Allà capbussava les incerteses, les pors i els excessos des dels setze anys
A més d’aquests, han passat pel Museu més visitat de Girona -i diríem del món si no existís el Louvre i el MOMA- i hi han deixat l’autògraf, Bunburry, Juanjo Puigcorbé, Antonio Canales, Salvador Servià, Adrià Puntí... Però potser l’autògraf més estimat -amb autocaricatura inclosa- fou el de Xavier Cugat, que ja adornava una paret del Museu a la meva època. A en Cugat l’admiràvem tots, no tant per la seva música sinó per haver-se casat cinc vegades, i cada vegada amb una dona de bandera. Nascut a pocs metres del Museu del Vi, era el nostre ídol. Després d’una gerra de vi de missa, tots volíem ser Cugat, pensant més en Abbe Lane o Charo Baeza que en ser virtuosos del violí. El vi de missa hi ajudava.
-Carlus, porta una altra gerra.
