La transformació urbanística de Girona en les últimes dècades és evident i, malgrat nombre de publicacions sobre la història recent de la ciutat, cap havia abordat amb detall aquesta qüestió. El geògraf Narcís Sastre posa fi a aquesta mancança i, a més plantejar alguns reptes de futur sobre la ciutat que ha de venir en els propers anys. Ho fa a Girona XX-XXI. Geografia urbana d’una ciutat en moviment (Llibres del Segle), on analitza algunes de les operacions urbanístiques que han marcat la transformació de la ciutat en les últimes quatre dècades.
Sastre ha escollit una desena de plans i projectes que considera significatius, com els parcs del Migdia i Central, la plaça U d’Octubre, les Ribes del Ter, o la transformació de l’entorn dels Químics. No evita parlar d’un dels entorns més polèmics de la ciutat pel que fa a la definició del seu futur, com és el parc de la Devesa, i passa de llarg del Barri Vell i del seu pla especial, recordant amb raó que probablement és la zona de la ciutat de la qual més s’ha parlat.
«Si hi ha algun ‘model Girona’ d’urbanisme és el que ha intentat construir ciutat endins, que s’ha basat molt en reciclatge urbà d’anar recuperant espais públics. Era el gran dèficit que hi havia», explica el geògraf.
Sastre, que va ser regidor de Paisatge i Habitat Urbà de l’ajuntament de Girona (2016-2019), destaca operacions que mostren el «pas d’una ciutat industrial a una de postindustrial», o apostes «que defineixen una ciutat», com el Parc Científic i Tecnològic.
Girona soft
En l’àmbit de les propostes de futur, apunta el concepte de «Girona soft», que aposta per situar les persones en l’eix de l’urbanisme, per una ciutat compacta, que limiti de manera clara la dependència del transport en automòbil, i que sigui més eficient des del punt de vista del consum energètic, de les emissions de CO₂, i al temps sigui més cohesionada socialment amb una aposta decidida per la promoció d’habitatge assequible.
Una de les propostes més radicals de Sastre és la dràstica reducció del vehicle privat del centre de la ciutat. «Continuarem necessitant cotxes, però que el que no es pot permetre és que hi hagi aquestes ocupacions de l’espai públic», assegura. «S’ha de dir clar, no es pot aparcar a la porta de casa i a l’hora aspirar a un barri i a una ciutat verda, saludable i segura. No hi ha ocupació privativa més clara i amb menys valor afegit que deixar un cotxe al mig del carrer». En aquest sentit apunta la necessitat d’incrementar les tarifes per aparcar (per exemple en zones verdes) i no descarta el pagament d’un peatge per entrar a les ciutats. Una fiscalitat que ja han adoptat països nòrdics i que, segons Sastre, ha d’ajudar a finançar la transició cap a un nou urbanisme.
Unes consideracions que ni l’exalcalde Joaquim Nadal (que ha escrit el pròleg del llibre), ni l’actual alcaldessa, Marta Madrenas, acaben de veure clares.
L’obra també compta amb l’aportació de l’exconseller Damià Calvet, qui apunta que «l’urbanisme és lent i poc àgil» i que «en temps d’eleveda volatilitat, on els cicles econòmics s’escurcen cada vegada és i l’emergència climàtica genera impactes inesperats, ens trobem davant plantejaments urbanístics sovint extemporanis quan els arriba l’hora de la seva aprovació». A Girona sembla que hi ha un ampli consens en què el pla general d’ordenació urbana de 2002 està quedant obsolet, com recorda Madrenas en l’epíleg. No obstant això, la mateixa alcaldessa assegura que «per afrontar el nou pla general, cal un clima polític a la ciutat que propicïi un debat tranquil i constructiu», que ara no existeix.
En el terreny de les mancances, Sastre apunta a la poca concreció de la realitat que és l’àrea urbana de Girona. «Hi han hagut iniciatives molt singulars i fragmentàries. En línies generals, ens trobem amb creixements que els ajuntaments, molt legítimament han promogut sense tenir en compte una òptica de conjunt».
I ara que ha deixat l’administració i la política de partit, Sastre constata la dificultat per tirar endavant projectes des de l’administració per l’excessiva rigidesa normativa. «La burocràcia bloqueja el talent i expertesa de molts treballadors municipals, que es passen el dia fent plecs de condicions, desaprofitant les seves capacitats creatives».
