Quin gran diumenge! Durant unes hores gairebé un centenar de nens i nenes amb diversitat funcional van poder ser els protagonistes de la primera cursa adaptada a la nostra ciutat, una iniciativa de Multicapacitats i que va comptar amb el suport del Club d’Atletisme Girona i del GEiEG.

Amb l’eufòria reposada pel pas dels dies, però, crec que toca fer una reflexió més en profunditat. L’endemà de l’esdeveniment llegia la crònica al Diari de Girona que deia: «La cursa que retrata el repte pendent de Girona: la inclusió». Sens dubte aquest és el tema.

Com deia, la gran iniciativa de diumenge passat va sorgir de l’organització social i les institucions públiques públiques es van limitar simplement a canalitzar, coordinar i facilitar-ne el desenvolupament.

Ara bé, tot i l’emoció ben merescuda de la cursa, a l’hora de la veritat es tracta només d’un acte efímer d’un matí. Els nens i nenes que durant unes hores van ser els protagonistes i que van desplegar els millors dels somriures no necessiten esdeveniments esportius un cop l’any: necessiten polítiques que els hi facilitin la vida.

És aquí on se’m posa la mosca darrere l’orella quan en aquests actes simbòlics hi desfilen cares conegudes amb responsabilitats de govern i s’omplen la boca de paraules boniques sobre la importància de la inclusivitat. Per què a l’hora de la veritat què es fa per aquesta inclusivitat? Quina és la política del govern de la nostra ciutat, per exemple?

L’altre dia llegia un article de l’Isaac Padró, president de Multicapacitats, on es qüestionava el suposat nou parc infantil «del tot accessible» que s’ha instal·lat a la plaça Josep Pla. Personalment em sobta que l’ajuntament porti a a terme una obra com aquesta sense l’assessorament i el vist i plau d’entitats com MIFAS, ONCE o Multicapacitats.

Però hi ha una cosa més preocupant encara. Aquest passat octubre, pocs dies abans de la cursa adaptada, es va aprovar el pressupost de l’Ajuntament de Girona per a l’any 2022. Quina va ser la meva sorpresa quan vaig treure la lupa i vaig començar a comparar els números d’enguany amb els de l’any anterior. Els 50.000€ que havien permès fer tan el parc infantil (semi-)accessible ja no hi eren. Els 30.000€ per adaptar progressivament els semàfors a les necessitats de les persones invidents tampoc. Ni 100.000€ dedicats a un Pla de Voreres extremadament necessari per a les persones amb mobilitat reduïda.

Puf! D’un any per l’altre 150.000€ en polítiques per a fer una ciutat més inclusiva han desaparegut de Girona.

Tornem al principi: el gran èxit de la cursa adaptada va ser fer gaudir gairebé 100 nens i nenes i les seves famílies durant un matí. Es van sentir normals, perquè ho són. Ara toca exigir als governs que facin la seva feina: garantir que les ciutats que construïm dia a dia es facin pensant també en aquesta mainada, que es sentin normals cada dia. A Girona l’any 2022 hem fet un pas de gegant (cap enrere).