Sense rivals en les eleccions al rectorat, aquest catedràtic d’Enginyeria Informàtica continuarà al capdavant de la UdG fins a l’any 2025 amb el repte de pilotar el canvi d’una fase d’expansió, amb cada cop més alumnes i estudis, a un altre de recerca de la màxima qualitat possible tant en docència, com en recerca, transferència tecnològica i compromís social i territorial.

La seva va ser l’única candidatura en les eleccions al rectorat. Creu que és per què a la comunitat universitària ja li semblava bé que Quim Salvi fos el rector o per què poca gent vol assumir els maldecaps del càrrec?

Crec que pesa més el fet que la gent veia que el projecte tenia solidesa i un suport important a la comunitat universitària. La dificultat de ser rector hi ha estat sempre i, des que les eleccions es fan per sufragi universal i no en el claustre, és la primera vegada que només hi ha hagut una sola candidatura. El projecte estava consolidat, però els maldecaps hi són...

Quins són?

Ser el màxim responsable d’una institució que té 18.000 estudiants i 2.000 treballadors amb tot el que això representa de gestió en activitat acadèmica, de recerca, de transferència de coneixement... I, a sobre, en un context de pandèmia que ens ha sacsejat moltíssim amb els confinaments, els positius, les mesures sanitàries, les adaptacions de la docència... I tot això dins un context de restricció pressupostària molt rellevant.

Ara sembla que hi haurà pressupostos a la Generalitat.

Sí. Amb els pressupostos començaríem a recuperar part del finançament que, durant molts anys, ha estat congelat. En els últims quatre anys només hem tingut pressupost de la Generalitat en una ocasió i això vol dir dèficit pressupostari. La universitat està en una situació de feblesa molt important. Si hi ha més diners, hi haurà més possibilitats de desenvolupar programes, de mantenir millors els edificis, que alguns estan en condicions lamentables, podrem contractar més, podrem donar més beques i ajudes.

La gestió del dia a dia li ocupa més temps que la mirada llarga sobre el futur de la UdG?

La gestió del dia a dia mai ha d’ocupar la major part del temps. Aquest és un gran error. Si només fem gestió del dia a dia, no hi ha estratègia, ni camí, ni direcció. I llavors no sabem on anem i anirem donant cops de timó sense saber què fem. Els problemes del dia a dia s’han de resoldre, però hem de saber cap on anem. Per saber-ho hem fet un pla estratègic, però també plans com els d’Igualtat i Ambientalització i estem treballant en les de Llengües i, molt important, el d’Innovació docent.

I cap a on va la UdG?

D’aquí a quinze anys, la UdG ha de ser una universitat referent en moltes de les polítiques d’equitat, de compromís social i d’atenció al vulnerable en tots els àmbits. Però també, la Universitat de Girona també ha de continuar sent, i encara ser-ho, un motor de transformació del territori. Hem de desenvolupar les comarques gironines com un territori innovador, a semblança dels landers alemanys i altres regions, per aconseguir inversió europea amb innovació territorial. Això és fonamental, perquè tenim comarques que estan funcionant molt bé i altres que necessiten una mirada. Tenim molt estaments de la societat que estan patint i la universitat ha d’ajudar a que aquesta gent prosperi. Un tercer punt és adaptar-nos als reptes de futur, perquè no podem deixar passar més temps sense fer res sobre qüestions de mobilitat, semi presencialitat, nous mètodes de docència, formació dual i col·laboració entre centres i disciplines...

Centrem-nos en el segon punt, el de la universitat i el territori. A les comarques gironines se sap prou bé el que es fa a la UdG?

La Universitat de Girona està molt inserida en el territori, gràcies a una trajectòria de més de trenta anys i a l’activitat de tots els equips dels diferents rectors que han ocupat el càrrec. Per això, la UdG té 40 càtedres repartides pel territori; 10 campus sectorials, que són 10 línies d’expertesa, que treballen en col·laboració amb empreses gironines; 130 convenis amb empreses del tercer sector que, al territori, crec que totes tenen una relació o altra amb la UdG; més de 1.000 voluntaris cada any... Les missions de la universitat estan clares: docència, recerca, transferència tecnològica i compromís amb el seu territori per desenvolupar-lo.

Col·laborar amb el territori, per exemple, per captar fons d’Europa.

Estem aconseguint bons resultats en la captació de finançament, amb projectes lligats als fons Next Generation i en d’altres. Però també en quatre anys hem aconseguit que l’Observatori de l’Ètica de la Intel·ligència Artificial de Catalunya estigui a Girona, que el Centre Blockchain de Catalunya no estigui a Barcelona sinó a Girona. També hem aconseguit més de 10 milions d’euros de finançament en tres projectes PECT (Projecte d’Especialització i Competitivitat Territorial) sent la universitat catalana més ben finançada en aquest programa amb aquests projectes que hem fet en col·laboració amb Diputació, Consells Comarcals, Ajuntaments...

Això amb institucions públiques, però què hi ha de la transferència universitat - empresa. Funciona? Està prou ben regulada?

La universitat és un motor de transformació i de generació, de cultura, de riquesa, de llibertats... També de transformació socio-econòmica. Nosaltres, com a universitat, treballem amb moltes empreses. Amb centenars. Empreses que, si funcionen, generaran riquesa en la riquesa perquè hi haurà gent treballant i afavoriran que aquest territori es pugui permetre una universitat. Que la universitat treballi amb empreses no és un problema. Tots els països rics vehiculen el coneixement de les seves universitats perquè aquest coneixement no es quedi tancat dins seu com si fossin torres d’ivori. Això passa aquí, passa als Estats Units, a Alemanya, a Anglaterra... Si la a la universitat som molt bons, però no expliquem el nostre coneixement de què serveix? Per tant, cal que hi hagi transferència tecnològica i relació entre la universitat, el territori i les empreses del territori.

En aquesta relació UdG - empreses hi ha el cas de l’acusació de malversació contra el catedràtics Pep Lluís de la Rosa. La UdG ja ha dit que no sent perjudicada. Què ha de dir sobre aquest cas?

És un cas que està pendent de resoldre, però jo no hi veig mala fe. La persona no s’ha enriquit, és una persona humil, un investigador i treballador a la casa a la qual, sincerament, jo no li sé veure cap mala fe en la seva gestió. Llavors ja es veurà la resolució judicial.

En el seu discurs en l’obertura del curs parlava que el model expansiu, de tenir cada cop més estudis i més estudiants, s’encamina a l’esgotament; i que, ara, caldria passar a un model més basat en la qualitat.

Això s’ha de posar en el context de l’evolució de la població a Catalunya. La natalitat està baixant, i d’aquí a uns anys hi haurà menys estudiants en general i aquest tindran més opcions d’escollir universitat. Per això és important situar la UdG en posicions capdavanteres com, de fet, ja ho estem fent perquè si es miren els rànquings internacionals, cada cop sortim en millors posicions.

S’ha de dir més que la UdG és una bona universitat?

La UdG és una bona universitat. Els estudiants que surten d’aquesta universitat s’insereixen molt bé en el món laboral i quan van pel món troben feina a Europa, a Austràlia a molts països. En docència estem molt ben classificats a nivell espanyol, diria que som la sisena o la setena d’Espanya en docència, i amb recerca o captació de finançament també estem molt bé.

Estem bé, però Barcelona també està molt a prop?

És allò d’anar a estudiar a la gran ciutat. Barcelona té una gran oferta cultural i a molts joves els hi fa gràcia anar a estudiar a la gran ciutat. I també està bé que ho facin. Com aquí ens venen estudiants de Barcelona, de les Illes Balears i de molts altres llocs. El fet de tenir una gran ciutat a mitja hora de distància també ens pot aportar molts beneficis, hi ha campus universitaris que estan situats a mitja d’hora d’una gran ciutat i ho aprofiten molt més que nosaltres, està a prop de Barcelona també és una línia en la que podem treballar.

Entre part dels estudiants, el requisit de la tercera llengua ha aixecat molta polseguera els dos darrers cursos. Ho entén?

Jo aquí haig de dir que això passa quan els governs de la Generalitat no tenen una política clara. Anades i vingudes, el Parlament dient ara cal la tercera llengua, ara no cal... Des de la Universitat de Girona sempre hem tingut clar que s’havia de demanar la tercera llengua, ja es va aprovar l’any 2016 per part de l’anterior equip de govern. I ho mantenim incorporant en les memòries dels estudis mesures per acompanyar els estudiants amb mesures per flexibilitzar i ajudar que els estudiants la pugui acreditar.

Acreditar el nivell i acabar la carrera parlant uns mínims d’anglès?

Al final és una millor formació. Estem a Europa i les llengües són importants. Amb una millor formació aconseguir una millor inserció laboral. Les protestes crec que són per la falta de concreció o, per exemple, perquè una universitat ho demanda i, en canvi, en una altra no. Però quan esculls uns estudis i una universitat en totes no hi ha les mateixes assignatures. Es pot escollir la universitat de la llei del mínim esforç, però formar-se és un esforç. Un esforç que val la pena perquè la universitat és el millor ascensor social que hi ha.

Passem dels estudiants als professors i a l’alt nombre d’associats.

En aquest tema hi hem posat molts esforços, perquè la institució només creix amb el creixement de les persones que hi estudien i hi treballen. Les lleis són les que són, però davant el que permet la llei hem fet el màxim. El 2022 haurem consolidat les places de tots els agregats interins que teníem; també ho hem fet amb el PAS amb gairebé 200 persones que hauran passat d’interins a treballadors amb plaça fixa. I hem fet totes les promocions que hem pogut; no hi havia promoció de catedràtics per mèrits i ara n’hi ha; ara tenim programa de postdocs, tenim més beques predoctorals, ajudem els grups a posicionar-se en programes de talent competitiu com els Ramon i Cajal i Juan de la Cierva...

Però a la UdG encara hi ha un notable percentatge de professors associats.

Evidentment, no arribem a tot i continuem tenim molts professors associats. Com la resta de les universitats espanyoles. La crisi econòmica ens va agafar amb època de creixement i, forçosament, vam haver d’agafar molt associats a temps parcials. Les lleis tampoc permetien cap altra solució diferent.