L’últim encausat pels aldarulls postsentència a Girona que s’enfrontava a 5 anys de presó per un delicte de delictes públics, un delicte d’atemptat contra l’autoritat i un delicte de lesions lleus ha estat absolt. La secció quarta de l’Audiència de Girona ha resolt que el relat sustentat per la fiscalia, que l’acusava de llançar pedres i una llamborda contra la línia policial i mossegar un agent durant la seva detenció no és suficient per condemnar-lo.

La sentència subratlla que la fiscalia, única acusació del cas, només ha fonamentat la seva tesi en la «pretesa» presumpció de veracitat policial, un terme que segons subratlla «no existeix». És aplicable, diu, «en aquells casos en què els agents de policia no comparteixen la condició de testimoni i víctima», és a dir, que no hi tinguin un interès. «No és el cas, ja que s’exerceix acusació per un delicte d’atemptat i es reclama una indemnització», assenyala. A més, afegeix que «quin sentit té el procés, el judici i la presència d’un jutge o tribunal imparcial si la tesi policial té presumpció de veracitat?».

Relat policial incongruent

La sentència posa sobre la taula diverses incongruències que els agents van declarar durant el judici i que «resten» credibilitat al seu relat. Els fets van tenir lloc la nit del 18 d’octubre de 2019, en una de les jornades de protesta després que es fes pública la sentència del procés. Els agents que van detenir-lo van explicar que el jove estava a la Copa juntament amb un grup de persones i que van llançar pedres contra la línia policial. Després s’haurien dividit i l’acusat hauria intentat llançar una llamborda contra la policia. El van detenir dos agents de paisà per darrere, i durant l’arrest un d’ells s’hauria lesionat un dit de la mà per culpa de l’acusat, que propinava cops de puny i puntades de peu.

Cap d’aquests fets ha pogut ser corroborat, segons el tribunal, que indica que «de bona fe els agents poden estar afirmant com a certs fets que no es corresponen amb la realitat». Per afirmar això el tribunal es basa en múltiples contradiccions que van explicar els agents durant el judici: «el relat dels agents va ser singularment lacònic», retreu el tribunal, i afegeix que no se’ls va preguntar quasi res sobre la dinàmica dels fets o sobre la participació de l’acusat en el llançament de les pedres. «Això fa de mal valorar la fiabilitat de la testifical pel que fa a la participació de l’acusat».

La sentència diu que des del lloc on van tenir lloc els fets era impossible que els agents tinguessin una bona visió de l’acusat, ja que hi ha múltiples obstacles visuals. A més, la foscor i la situació caòtica que es vivia pels aldarulls també els ho impedia. També és crítica amb el relat de la llamborda, ja que «la Sala pot afirmar sense cap mena de dubte que el paviment de la zona no està empedrat». Igualment dubta de la descripció feta pels policies, que van indicar que anava vestit amb roba fosca, però no van posar-se d’acord sobre si anava amb la cara coberta o destapada.

Per últim, també desfà el presumpte delicte d’atemptat contra l’autoritat, perquè diu que quan van detenir-lo no es van identificar correctament.

L’acusat va rebre diverses lesions al cos, i va declarar durant el judici que va ser agredit pels agents que el van detenir. El processat en tot moment va negar les acusacions de la fiscalia i va dir que aquell dia es va trobar de casualitat amb la concentració sortint de treballar i que va rebre un impacte de bala mentre s’amagava entre uns cotxes.