Desestimen indemnitzar la família del nen ofegat a les hortes de Santa Eugènia

Després del succés, la família va presentar una reclamació patrimonial a l’Ajuntament per valor de 342.682,48 euros que el consistori va desestimar perquè va al·legar que la zona on van tenir lloc els fets no estava destinada al bany, sinó a l’observació de fauna i flora i també de regadiu de les hortes. A més, va subratllar que hi havia senyalització que deixava clar que es tractava d’un parc natural i que, per tant, la responsabilitat de fer-ne un bon ús era del menor, i en conseqüència, de la seva família. Aquesta és la pretensió que ha fet seva la jutgessa, que ha basat gran part de la sentència en deixar clar quins són els usos de les hortes i en negar que hi hagi cap nexe causal entre el tràgic succés i la responsabilitat patrimonial que pogués tenir l’Administració.

En aquest sentit, la jutgessa recorda que tot i que el ciutadà pot ser indemnitzat per tot allò que sigui atribuïble al funcionament incorrecte del servei públic, ja no té responsabilitat quan hi ha un mal ús provinent d’un tercer o del mateix perjudicat.

La discussió del judici va girar en gran part entorn de si en el moment dels fets hi havia prou senyalització per alertar del perill. Els pèrits de la família van manifestar que la construcció de la bassa on va tenir lloc l’incident s’havia fet sense comptar amb els requisits de seguretat que demana la normativa europea. Va posar d’exemple que «és com si poses enmig d’un municipi un pou sense tanques» per comparar-ho amb les mesures que hi havia a les basses. Més enllà que en el moment dels fets no hi hagués rètols alertant del perill i mesures restrictives per accedir-hi (un punt que va ser discutit per l’ajuntament, que deia que ja hi havia el tancat de fusta), calia posar una corda o altres elements per permetre el rescat d’algú en cas que caigués.

La jutgessa titlla aquestes pericials aportades per la família de «subjectives», i assegura que no determinen la relació causal entre l’Administració i el succés. En aquest sentit, diu que la zona ja tenia una senyalització que la situava com un lloc d’aiguamolls, i que això ja deixa clar que no és lloc habilitat per banyar-s’hi. Per això, els elements de seguretat que hi hagués en aquell moment són secundaris, perquè el menor, diu, anava en banyador i, per tant, es demostra que ja tenia pensat banyar-se abans d’entrar-hi. Així ho van manifestar els amics que anaven amb ell: «Encara que hi hagués hagut un rètol advertint la prohibició de banyar-se, el resultat hauria sigut el mateix», conclou la sentència.

Acarnissament amb la família

«El que més sorprèn és que fa pagar tots els costos a la família, quan el més habitual en la jurisdicció contenciosa és que es limitin a un 30% perquè s’entén que el ciutadà s’enfronta a l’administració en desigualtat de condicions», explica l’advocada que ha dut el cas, Mònica Santiago, del despatx Vosseler Advocats. «Aquí no les limita, i veiem cert acarnissament de la sentència amb la família, ja que a més els atribueix tota la responsabilitat dels fets», subratlla. Deixant clar el seu «màxim respecte» per les resolucions judicials, diu que la sentència «no s’entén», perquè assegura que «avala que les administracions puguin fer instal·lacions no segures i que en cas d’accident la culpa sigui sempre dels usuaris».

Santiago indica que no hi ha normativa estatal ni catalana que reguli la construcció de basses ni la seguretat a les instal·lacions, per això va basar la seva pericial en la normativa europea. «Nosaltres creiem que les construccions s’han de fer amb total seguretat, i que en cas que s’hi caigui, que se’n pugui sortir, i això la sentència no ho reflecteix», diu. El més important, assenyala, és la «imatge» que va donar l’Ajuntament de la zona com a lloc d’oci, un fet contradictori als usos que diu que tenia. En tot cas, «hauria d’haver limitat millor els accessos».

Sobre això, la sentència desacredita el testimoni que va declarar que els veïns utilitzaven aquella zona com a espai de pícnic, passeig i bany, i diu que estava clar que no era una zona destinada a l’esbarjo, i que «no convidava a banyar-s’hi». «Això xoca amb la realitat», diu l’advocada. «L’Ajuntament projectava una imatge d’esbarjo a la zona, motiu pel qual els pares no eren conscients del perill de l’espai», sosté. «Essent així, com podien prohibir-li al nen que s’hi acostés?», es pregunta. Tot plegat, diu, «m’ha fet plantejar-me la meva fe en el sistema». Una fe que ara va recuperant mentre ja treballa per recórrer el cas al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. A més, recorda que el cas és del 2017 i que l’Ajuntament ha anat suspenent els terminis de la via administrativa d’una forma «desmesurada». I conclou: «no podem permetre que això acabi així».