Adeu a un bisbe afable, tradicional i catalanista

Nascut a Torrelles de Foix (Alt Penedès) el 26 de juny de 1946, Francesc Pardo va ser ordenat capellà el 13 de maig de 1973 a la basílica de Santa Maria de Vilafranca. Pardo sempre es va mantenir sempre molt unit a la seva terra -que mencionava sempre que podia-, i prova d’això és que el 2017 Torelles de Foix el va nomenar fill predilecte de la vila, essent el primer habitant del poble que rebia aquesta distinció. 

 Pardo començar la seva carrera eclesiàstica a l’Arxidiòcesi de Barcelona, on va ostentar diversos càrrecs a Vilafranca, la comarca de l’Anoia i Granollers, entre altres. El 2004, quan es va crear el bisbat de Terrassa, es va convertir en el seu vicari general de pastoral i delegat d’Economia, mentre mantenia la seva tasca com a rector de Granollers.

El 16 de juliol de 2008, el papa Benet XVI el va nomenar bisbe de Girona en substitució de Carles Soler, que s’acabava de jubilar. Pardo va rebre l’ordenació episcopal a la Catedral de Girona el 19 d’octubre de 2008, davant d’unes 2.000 persones, i va prendre possessió de la diòcesi aquell mateix dia. En la seva primera al·locució com a bisbe de Girona, Pardo va fer referència al cristianisme social, tot destacant la importància que per a ell tenia «l’acció caritativa i social», «la catequesi» o «les celebracions de la fe». Sense ser extremista, Pardo va mantenir una línia conservadora dins de l’Església, fet que li va causar alguns enfrontaments amb els capellans del Fòrum Joan Alsina, de caràcter progressista, especialmet al principi del seu bisbat. 

 Des del moment en què va aterrar a Girona, Pardo va fer tot el possible per integrar-se en la vida de la diòcesi, malgrat que en alguns moments la seva salut el va obligar a abaixar el ritme. Des del primer moment se’l va poder veure participant en nombroses celebracions religioses i populars, amb la voluntat de conèixer el territori i, sobretot, les seves parròquies. A Pardo li agradava molt el tracte de tu a tu amb els fidels, i es mostrava orgullós d’haver pogut visitar i conèixer tots els arxiprestats de la diòcesi. 

I és que el manteniment del màxim nombre de parròquies va ser una de les principals obsessions de Pardo durant el seu bisbat. La diòcesi de Girona compta actualment amb 380 parròquies i només uns 90 capellans en actiu que tenen una mitjana de 72 anys, de manera que cada vegada és més difícil arribar a tot arreu. Tanmateix, Pardo no volia ni sentir a parlar de suprimir parròquies, i ho va fer només en aquells casos que va ser imprescindible. Com a bisbe, considerava que les parròquies són un «punt de referència» per als petits municipis, de manera que volia mantenir-hi un mínim d’activitat encara que fos amb l’ajuda dels laics, una figura que ha potenciat durant el seu bisbat. Tot i això, en una entrevista en motiu del seu 75è aniversari, admetia que la falta de capellans i el fet de no haver aconseguit potenciar més vocacions havien estat dues de les principals «assignatures pendents». 

A favor del dret a decidir 

Malgrat no ser un bisbe gaire amant dels titulars ni dels mitjans de comunicació, un dels moments en què Pardo va prendre més rellevància pública, sobretot a nivell català, va ser durant el procés independentista. El bisbe gironí va defensar en diverses ocasions -per exemple, durant les homilies de Sant Narcís, considerades les més importants de l’any a la ciutat de Girona- el dret a decidir i va advocar pel «diàleg i la negociació» entre les dues parts del conflicte. Cap al final del procés, tanmateix, va advocar per posicions més moderades.  

A nivell català, una altra de les responsabilitats que va ostentar Pardo va ser la referent a la gestió de l’extens patrimoni de l’església. Dins de la Conferència Episcopal Tarraconense, que engloba els bisbats amb seu a Catalunya, Pardo va assumir en els darrers anys la direcció de Catalonia Sacra, que va potenciar amb la voluntat de donar a conèixer i posar en valor el patrimoni cultural de l’Església a Catalunya. Una de les obres de les quals se sentia més orgullós era la remodelació del Tresor de la Catedral. 

Durant els seus tretze anys i mig al capdavant de la diòcesi de Girona, però, Pardo també va haver d’afrontar alguns moments complicats. Per una banda, hi va haver els casos d’abusos sexuals per part de capellans denunciats a la diòcesi de Girona, com el cas de l’exrector de Vilobí, Tomàs Pons, o el del mossèn de Bellcaire d’Empordà, Josep Planas. En tots els casos, el Bisbat va obrir el procés intern perceptiu, i Pardo sempre va defensar que havien estat prou contundents, tot i que també va lamentar els casos en què s’havien acusat capellans que havien resultat innocents.

Un altre gran repte va ser la pandèmia, que va obligar a aturar les celebracions religioses. Tot i això, Pardo no va voler aturar les seves celebracions i per això, en algunes ocasions, les va oferir en directe des de la Catedral, per tal que els fidels les poguessin seguir des de casa seva. 

Renúncia als 75 anys

El 26 de juny de l’any passat, quan va celebrar el seu 75è aniversari, va entregar la seva carta de renúncia al papa Francesc, tal com estableix el dret canònic. Però encara que deixés de ser bisbe, no tenia cap intenció de jubilar-se: tal i com havia explicat en diverses ocasions, es volia quedar a viure a Girona i exercir aquí com a capellà per donar un cop de mà a les parròquies on fes falta. Una voluntat de servei a l’Església de la qual Pardo va fer gala fins a l’últim moment, ja que fins i tot ingressat -fins al moment que va ser possible- va intentar seguir l’actualitat de la diòcesi.