El 1982 Mita Casacuberta començava a estudiar Filologia Catalana al llavors Col·legi Universitari de Girona i, d’aquella època, és la seva primera imatge de Mariàngela Vilallonga: «Recordo una noia rossa, amb els cabells llargs i pentinats cap enrere; recordo l’elegància d’aquella jove professora accentuada amb un magnífic abric de color malva o grana que li arribava gairebé fins als peus». Aquest dilluns, quaranta anys més tard, Casacuberta es va encarregar de la Laudatio prèvia a la darrera lliçó de Mariàngela Vilallonga a la Universitat de Girona en un elogi teixit com una malla amb quatre elements claus per entendre la figura de la catedràtica de llatí: Professionalitat, passió, elegància i continuïtat.
«Gutta cavat lapidem, non vi, sed saepe cadendo». Aquesta frase d’Oraci, que recorda que una gota no pot foradar una pedra per la seva força, sinó per les vegades que hi cau a sobre, és coneguda per molts dels alumnes que Mariàngela Vilallonga va tenir en les seves classes de llatí els últims quaranta-vuit anys. «Sí, guardo les fitxes de tots; dels que recordo i dels que estan guardats en el tresor dels sabers oblidats», va apuntar Vilallonga en el tram final de la seva lectio ultima que, en una Sala de Graus de la Facultat de Lletres plena a vessar, va ser una nova mostra de la continuïtat que elogiava Mita Casacuberta. Com la gota que forada la pedra, Vilallonga ha persistit durant gairebé cinc dècades en el seu objectiu «d’intentar ser la baula de resistència de la transmissió de la cultura i les llengües clàssiques». Per a Mariàngela Vilallonga «conèixer la tradició és indispensable per avançar».
Les Bucòliques de Virgili
Una tradició que, per a Vilallonga, vol dir Grècia. I vol dir Roma. Les Bucòliques, la primera obra de Virgili, contenen «en essència, no només tot allò que la posterior obra virgiliana ens oferirà, sinó tota la literatura que s’ha fet i es farà». Recordant com Dant es va fer acompanyar de Virgili per baixar als inferns en la seva comèdia, o com Joan Lluís Vives el «va fer profeta quan va escriure que el nen que surt a la quarta bucòlica és anunci de l’arribada del Messies», Mariàngela Vilallonga el va situar com «la punta de l’iceberg de la influència dels clàssics grecs i llatins en la literatura de tots els temps».
Conèixer la tradició, i esperonar els dubtes, «és el que fem a les aules universitàries», va recordar Mariàngela Vilallonga en una lliçó on apuntava com la literatura universal s’ha anat fent «imitant el model i intentant superar-lo, tot reconeixent el seu mestratge o mostrant-ne». La influència virgiliana es troba en Carles Riba, que va guanyar la Flor Natural dels Jocs Florals de Girona del 1911 amb una «ègloga de clara inspiració bucòlica», però el poeta català tenia la mirada posada també a Grècia amb la traducció al català de l’Oda trenta-un de la poetessa Safo. Una oda que «recull els símptomes de l’amor i que Catul va traslladar al llatí magistralment» que, al llarg dels segles, «ha estat una font de la qual n’han begut tants escriptors». Entre d’altres, Racine, amb «uns versos de La Fedra que va traduir Modest Prats l’any 1999», o Mercè Rodoreda «amb un text en prosa que va titular Per ganes de jo». «Perquè els símptomes de l’amor que experimentaven els enamorats del segle cinquè abans de crist, no difereixen gaire, o gens, dels que sentien les dones dels segles XVI o els jovencells noucentistes de començament del segle XX; expressats en grec, llatí, francès o català produeixen efectes semblants», va argumentar Mariàngela Vilallonga. «Vet aquí la continuïtat i la gràcia de la literatura, dir amb paraules noves sentiments vells i fer-nos sentir propers als nostres avantpassats de mil o dos mil anys enrere».
Hesíode a Marcel Proust
Aquesta continuïtat de la literatura universal des de Grècia i Roma fins a l’actualitat, començant pels llatins evocant els grecs com el mateix Virgili amb Les Geòrgiques i la seva inspiració en el poema «Els treballs i els dies» d’Hesíode, ha estat reconeguda i debatuda per molts autors. Entre ells Sèneca que va escriure que «una obra ha de semblar-se als seus models com un fill al pare, no com un retrat que és una còpia del seu model». Precisament, el poema d’Hesíode va ser emprat per Mariàngela Vilallonga per titular la seva darrera lliçó a la UdG. «Els treballs i els dies» que, canviant la primera part, ha estat utilitzada per molts autors.
«Com Marcel Proust amb Les plaisirs et les jours, perquè també podria haver estat aquest el títol de la meva lliçó; han estat vertaders plaers els meus treballs i els meus dies a la Universitat de Girona. La Universitat de Girona m’ho ha donat tot i jo sempre he sabut que li volia donar tot». Una universitat que, com va explicar ahir el seu rector Quim Salvi, vol continuar gaudint d’ella «ara com a professora emèrita» i a través de la Càtedra de Patrimoni Literari. Una condició, la de professora emèrita, que ja li va ser reconeguda en el darrer consell de govern de la UdG.
