Les restes mortals del bisbe de Girona, Francesc Pardo i Artigas (Torrelles de Foix, 1946-Girona, 2022), ja reposen a la nau de la Catedral de Girona, on va ser enterrat ahir al migdia en una multitudinària cerimònia que va reunir un miler de fidels i 150 bisbes, preveres i diaques. La Catedral es va omplir de gom a gom per acomiadar qui ha estat durant tretze anys i mig la màxima autoritat de l'església gironina, amb una missa celebrada per l'arquebisbe de Tarragona, el gironí Joan Planellas, i concelebrada per l'arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, i el nunci apostòlic d'Espanya, Bernardito C. Azua, entre molts altres. La missa exequial va comptar amb el conjunt de bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya, València i Mallorca, els abats de Montserrat i Poblet, membres de la Cúria i un centenar llarg de preveres. Entre les autoritats civils hi havia la consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, la d'Universitats, la gironina Gemma Geis, la directora general d'Afers Religiosos, Yvonne Griley, el president d'ERC, Oriol Junqueras, el senador Josep Maria Matamala, l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, i el president de la Diputació, Miquel Noguer. També hi va haver una nombrosa representació de la família, encapçalada pels germans de Pardo, Pere i Imma.
La cerimònia, que va ser retransmesa en directe per Televisió de Girona, va començar a dos quarts de dotze del migdia. Abans -entre les vuit i les onze del matí- s’havia instal·lat la capella ardent a la capella del Corpus de la Catedral de Girona, on el fèretre va anar rebent la visita dels fidels que li volien donar l’últim comiat.
«La seva vida va ser curulla de caminar i d’esperança [...]. Va ser un missioner incansable»
«Un missioner incansable»
La cerimònia va començar amb la processó d’entrada i les lectures del Llibre de la Saviesa, la Primera Carta de Sant Joan i l’Evangeli segons Sant Mateu. En la seva homilia, Planellas va destacar que la vida de Pardo havia estat «curulla de caminar i esperança». En aquest sentit, va definir Pardo com «un missioner incansable» i va destacar la seva «entrega i dedicació», tot subratllant que havia dut a terme «una activitat incansable que l’omplia plena i totalment». Una activitat que va mantenir fins al final, fins i tot durant la vista ad limina del passat mes de gener al Vaticà, quan les forces ja el començaven a abandonar. «Va fer un esforç extraordinari per participar en totes les trobades i actes, sobretot amb el papa», va explicar Planellas.
L’arquebisbe de Tarragona va fer un extens repàs a la trajectòria pastoral de Pardo, des dels seus inicis al seminari de Barcelona fins al bisbat de Girona. Per sobre de tot, però, Planellas va recordar que quan més gaudia Pardo era anant a visitar alguna de les 400 parròquies que formen part de la diòcesi de Girona: «És on sortia el millor d’ell mateix», va assenyalar.
«Era conegut per la seva proximitat amb els vulnerables i la seva implicació amb les llibertats»
Més enllà d’això, l’arquebisbe de Tarragona va destacar les responsabilitats que havia assumit Pardo dins de la Conferència Episcopal Espanyola com a la Tarraconense. Dins l’àmbit estatal, va destacar especialment la seva tasca com a responsable de la Pastoral de salut, on va demostrar una especial entrega i dedicació «predicant un fort vincle de solidaritat entre el dolor i malaltia, donades també les seves circumstàncies personals».
Pel que fa a l’àmbit de la Tarraconense, Planellas va subratllar la implicació de Pardo en la creació de Catalonia Sacra, el programa de difusió del patrimoni cultural de l’església que es va convertir en «la nineta dels seus ulls». «Estimava entranyablement i profundament Catalunya i la seva gent. Estava preocupat de poder trametre en tot moment a les noves generacions la bellesa de la fe expressada secularment en el llegat cultural, patrimonial i artístic de la nostra Església», va indicar Planellas.
El primer enterrament d’un bisbe a la Catedral de Girona des de 1963
Francesc Pardo ha estat enterrada en una cripta situada a la nau de la Catedral, que té capacitat per acollir quatre bisbes, dels quals ell ha estat el primer. És el primer bisbe que s'enterra a la Catedral des de l’any 1963, quan va ser inhumat Josep Cartañà. Dels bisbes posteriors, Narcís Jubany va ser enterrat a Barcelona, d'on va ser arquebisbe, i Jaume Camprodon va donar el cos a la ciència, de manera que no va ser enterrat. El bisbe emèrit i predecessor directe de Pardo, Carles Soler, segueix viu.
«Compromès amb les llibertats»
Al llarg de tot el matí, la Catedral es va anar omplint amb l’arribada de tota la comunitat diocesana, així com una àmplia representació de la societat civil. Visiblement afectada, la priora del Monestir de Sant Daniel de Girona, Maria Assumpció Pifarré, que va destacar l’ajuda que sempre els havia dispensat Pardo a l’hora d’impulsar el Mil·lenari i a tota la seva comunitat en general. «Era una persona molt natural i senzilla, a qui ens estimàvem molt», va assenyalar.
«Era una persona molt natural i senzilla que sempre es va implicar amb la nostra comunitat»
La consellera de Justícia -departament dins del qual s’engloba la direcció general d’Afers Religiosos-, Lourdes Ciuró, va destacar la «proximitat» de Pardo i la seva implicació amb les llibertats de les persones, de manera que va assegurar que es tractava d’una pèrdua «molt sentida».
En una línia similar, l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, va assegurar que la pèrdua de Pardo, tot i la seva salut minvant en els últims mesos, havia esat «un cop»: «Era un home bo que sempre va estar al costat de la gent, involucrant-se en els reptes de la societat i protegint la gent més vulnerable, així com les llibertats i drets fonamentals de tothom», va considerar Madrenas. És per això que l’alcaldessa va confiar en què el proper bisbe -el nom del qual s’ha de fer públic en les properes setmanes- tingui «el mateix talent i virtuts» que Pardo.
«Esperem que el proper bisbe de Girona tingui el mateix talent i les virtuts de Francesc Pardo»
Presència de setze bisbes
En total, setze bisbes van participar en la cerimònia. Entre ells hi havia representades totes les diòcesis amb seu a Catalunya, però també hi havia el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, i el bisbe auxiliar de València, Arturo Ros, a més del bisbe emèrit de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, i el de Lleida, Joan Piris. El bisbe emèrit de Girona, Carles Soler, va seguir la cerimònia per televisió per motius de salut.
Pel que fa a les autoritats civils, a banda dels ja mencionats, també hi van assistir els exalcaldes de Girona Joaquim Nadal i Anna Pagans, la delegada del Govern a Girona, Laia Cañigueral, el vicepresident de la Diputació, Pau Presas, o l’expresident de la corporació provincial i actual director de Ports, Pere Vila, entre molts altres.
Lluís Suñer: «Ha aconseguit el que sempre va voler: ser un gironí més»
Al principi de la cerimònia exequial, el nunci apostòlic, Bernardito C. Azua, va traslladar als familiars del bisbe i a tota la comunitat de l’església gironina el condol del papa Francesc pel traspàs de Pardo, a qui va agrair la seva «dedicació i treball» i la voluntat de dedicar la seva vida «al bé de l’Església».
A l’espera que el Vaticà nomeni el nou bisbe de Girona, durant les properes setmanes la diòcesi estarà dirigida per Lluís Suñer, vicari general que divendres va ser escollit administrador diocesà. Al final de la cerimònia, Suñer també va dirigir públicament unes paraules de comiat a Pardo, tot destacant que el bisbe, nascut al Penedès, s’havia convertit en el que sempre havia volgut: «Un gironí més».
Agraïment als metges
En un breu parlament, Suñer va agrair als metges de la clínica Bofill i el Trueta tot el que han fet per Pardo. El nou administrador diocesà va recordar que el bisbe Pardo va estar tretze anys i mig al capdavant de la diòcesi de Girona, fent costat a preveres, comunitats religioses i laics, mantenint també les seves responsabilitats a la Conferència Episcopal Espanyola i a la Tarraconsense.
Suñer va destacar que sempre havia exercit la seva tasca «des de l’amor per l’Església», i v arecordar que el juny passat, quan va complir 75 anys, Pardo va presentar la seva renúncia al papa, de manera que estava esperant el seu relleu; un relleu que finalment arribarà després del seu traspàs.
En aquest context, Suñer va pregar perquè a Pardo «li ha arribat l’abraçada definitiva del pare».
