Una de les notícies locals més comentades darrerament ha estat la decisió de l’Ajuntament de Girona de canviar els criteris de gestió sobre les anomenades «males herbes», que es resumeix en deixar que aquestes prosperin en determinats espais urbans, particularment en els escocells dels arbres. És una mesura coherent amb diferents polítiques sobre el verd urbà empreses els darrers anys per part de governs municipals de diferent color polític, com ara la decisió d’abandonar l’ús generalitzat dels herbicides, apostar pel control biològic de plagues o modernitzar els criteris de poda de l’arbrat urbà, entre d’altres. Totes elles, accions de gestió acreditades tècnicament i científicament, que persegueixen millorar la qualitat del paisatge, entès en un sentit ampli, no només estètic, i fomentar la biodiversitat.
Tanmateix, la rellevància i abast d’aquesta darrera decisió sobre les «males herbes» crec que necessita alguns comentaris i puntualitzacions, ja que de no realitzar-se correctament no només pot generar rebuig ciutadà sinó també comportar costos.
D’entrada, crec que és necessari qüestionar el mateix concepte de «mala herba». Aquest és un terme eminentment cultural, no pas natural. A la natura no existeixen «males herbes», sinó que ens trobem davant d’una expressió que parteix molt concretament de l’agricultura: plantes adventícia que prosperen de tal manera que amenacen els conreus i cal erradicar. En l’àmbit urbà, en canvi, una «mala herba» seria aquella que creix de manera espontània, sovint sense ordre ni concert, i que envaeix l’espai públic, àdhuc elements arquitectònics. Una «mala herba» contrasta amb aquelles plantes que són cultivades i cuidades, principalment per dotar el paisatge urbà de valor estètic. Així, com a contrapunt, les «males herbes» no tindrien cap valor estètic, sinó que serien gairebé un rebuig. Noti’s la ironia: degut al nostre rerefons cultural, degradem a «mala herba» aquelles espècies que creixen de manera natural, sense intervenció humana, mentre que ens sentim satisfets a l’observar espais enjardinats artificialment.
A més, cal tenir present que també les «males herbes» aporten diferents beneficis en forma de serveis ecosistèmics. Això vol dir, per exemple, que contribueixen al control biològic de plagues, especialment quan s’ubiquen als escocells dels arbres i esdevenen l’hàbitat de diferents espècies d’insectes que vetllen per la mateixa salut de l’arbrat urbà, tot atacant altres espècies que, com el pugó, els debiliten. També aporten recursos a espècies pol·linitzadores i són font d’aliment per a diferents ocells que habiten a les ciutats. Tot plegat, beneficis per la biodiversitat, començant per la mateixa pluralitat de «mala herba» existent, ja que dins d’aquest grup s’engloben moltes espècies de diferents característiques.
Ara bé, tot és positiu en relació a les «males herbes»? La resposta és que no. En primer lloc, els efectes negatius es produeixen quan la vegetació ocupa parets d’edificis o altres elements arquitectònics, sobretot aquells d’alt valor patrimonial. Això no és només un perjudici estètic, sinó que potencialment també ho pot ser d’estructural. Igualment, sobre l’espai públic urbà també es pot donar el cas que la vegetació espontània es desenvolupi de tal manera que pugui arribar a obstaculitzar el pas de les persones, sent un problema d’accessibilitat.
Dins del paquet dels costos podríem afegir també que deixar prosperar les «males herbes» implica també té efectes sobre la salut en forma d’al·lèrgies, però es dona la circumstància que nombroses espècies vegetals, no només «males herbes» i incloent una gran varietat d’arbres, també n’originen. Per exemple, els plàtans, però no per aquest motiu estaríem disposats a talar els més de 2.500 exemplars de La Devesa. En una balança, en general, els beneficis sobre la salut s’imposen als perjudicis. En tot cas, el més qüestionable dels perjudicis és l’estètic, ja que respon a criteris culturals sovint de caràcter subjectiu.
Per aquest motiu, la mesura empresa per l’Ajuntament de Girona ha de tenir un caràcter asimètric, és a dir, que es poden deixar prosperar les hipotètiques «males herbes» en espais com els escocells, parterres i altres espais de la trama urbana, però caldrà estar atents a que el seu creixement no sigui arribi al punt de comportar costos ni tampoc permetre que s’afecti el patrimoni arquitectònic. Els responsables de la mesura ja han deixat clar aquest punt, però ho han de recalcar, també per ajudar a promoure el canvi cultural necessari perquè els nous criteris quallin entre la població. Molta pedagogia i, si és possible, afavorir que la mateixa ciutadania s’hi impliqui, tot promovent accions com l’apadrinament d’escocells.
Ens trobem, insisteixo, davant d’un canvi de model de gestió, no d’una renúncia a la gestió. Que es percebés com a renúncia seria nefast i el que en opinió de qui escriu aquestes línies és positiu acabaria sent negatiu. Per això el manteniment haurà de ser ben present i visible, de manera que la ciutadania tingui clar que hi ha feina al darrera i que es vetlla per la qualitat del paisatge urbà, evitant així que, més que les mateixes «males herbes», el que acabi proliferant siguin expressions com ara «deixadesa».
