Divendres passat, anava circulant amb el cotxe cap a casa quan vaig punxar davant la comissaria dels Mossos d’Esquadra del polígon Mas Xirgu de Girona. No sóc gaire experta en aquestes situacions, però vaig pensar: «mira que bé, just davant dels Mossos, els demanaré ajuda». Primer, però, vaig intentar posar el triangle d’emergència, però allò semblava més un moble d’Ikea que una senyal. S’havia de muntar i no en tenia ni idea. La situació era un perill perquè el cotxe estava en un vial molt transitat i ocupava tot un carril. Com us podeu imaginar, vaig crear un caos important. Total que, en vista que no me’n sortia vaig anar a demanar ajuda als mossos.

Des de l’interlocutor els vaig explicar el que em passava. Per la meva sorpresa -pensava que m’obririen la porta i em farien passar, ingènua de mi- em van dir que no era de la seva àrea d’atenció i no podien fer res. Entre la comissaria i el meu vehicle hi havia deu metres! Amb tota la meva innocència, els vaig demanar si us plau que, per humanitat, m’ajudessin a posar els triangles perquè la situació era perillosa. També els hi vaig demanar que em deixessin trucar a la grua perquè només em quedaven dues ratlles de bateria al mòbil. Sabeu què van respondre? Que l’únic què podien fer per mi era trucar a la policia municipal assignada a l’àrea on tenia el cotxe avariat. Estava més que al·lucinada.

Em vaig esperar en plena carretera, amb una temperatura de 30 graus, amb el cotxe sense triangles, només amb els quatre intermitents, tothom pitant, jo nerviosa, mirant si venia la policia local.... Res, només venien cotxes a tota llet! Em vaig dir a mi mateixa: «vinga tú pots amb els triangles Sandra». I després de 20 minuts vaig aconseguir montar-ne un! El vaig posar i vaig tornar a esperar. Em queien les gotes de suor per tot arreu. Com que no venia la policia local, ni la civil, ni la militar… amb una ratlleta de bateria vaig trucar a la grua, que em diu que en vint minuts serà allà.

Em vaig asseure al costat de la porta dels Mossos perquè era la única ombra que hi havia en tota la carretera. En pocs temps van sortir uns 20 o 25 mossos ( i crec que em quedo curta). Tots em miraven i passaven de llarg. Vaig sentir tanta impotència que vaig posar-me a plorar, pero a llàgrima viva. La situació era aquesta: ja sense bateria al mòbil, amb una calor de por, el cotxe formant una cua impressionant, els mossos mirant des de les finestres i jo asseguda al terra pregant que el de la grua vingués sense necessitat de trucar-me. Plorava i cap policia em va preguntar què em passava, si estava bé o necessitava ajuda.

Quan va arribar la grua del RACC i em va veure en aquell estat el primer que em va preguntar es si volia una ambulància. Li vaig dir que estava bé, que només era tristesa de veure com davant d’una entitat que vetlla pel benestar del ciutadà, no només no em van ajudar sinó que semblava invisible. El noi em va canviar la roda i em va donar la de recanvi. Però el que més em va reconfortar era la tendresa amb que em parlava i l’empatia que em va demostrar en tot moment. Quan va acabar, em va preguntar que més necessitava. Només li vaig dir dues paraules: una abraçada. I em va donar tal abraçada que vaig tornar a recuperar la fe en les bones persones. No només va fer això sinó que em va acompanyar fins al taller. Ell al darrera amb les llums de la grua posades i jo davant. Allà ens vam acomiadar, no sense abans, donar-me una altra abraçada d’aquelles que arriben al cor i l’acaricien. Em va dir que aprengués del que m’havia passat. Que en aquesta vida la humanitat s’ha perdut. Potser soc massa jove per entendre aquest concepte però vull creure que encara existeixen persones com ell. Va ser el meu policia, el meu mòbil, el meu got d’aigua, la meva ombra, i sobretot, el metge que va curar el meu cor trist i ferit. Aquesta experiència m’ha fet creure amb les persones individualment, no com a col·lectiu.