La nova doctora honoris causa de la Universitat de Girona manté fa més de cinc dècades que treballa per millorar la vida de la població de les castes més baixes de la regió d’Anantapur.
«Quan en el teu treball estàs feliç, no és treball, són vacances». Explica Anna Ferrer que, amb 75 anys i més d’una dècada després de la mort de qui va ser el seu marit, continua a l’Índia al capdavant de la Fundació Vicente Ferrer ajudant a millorar la vida de les persones de les castes més baixes. A finals de la dècada dels seixanta, Anne Perry era una jove anglesa a qui li van encarregar que entrevistés a un missioner que el govern indi volia expulsar. Va fer aquella entrevista i, després, es va quedar al costat de l’entrevistat i de la seva causa.
Tot plegat va començar amb una entrevista com aquesta. Però, en aquell cas, vostè era qui feia les preguntes.
Jo era periodista. Fa molts anys... Més de cinquanta. Encara m’agrada escriure. Tinc una gran passió per la meva feina a Anantapur, però crec que des del periodisme també hi ha moltes oportunitats de fer el bé.
Continua escrivint?
Sí. He escrit un llibre, «El pacte de l’amor». Una història de la nostra vida, la de Vicente i la meva, i de com ho vam posar tot en marxa. No és un llibre sobre cooperació i desenvolupament. És un llibre sobre les aventures de la vida.
Han passat 53 anys. Ha valgut la pena el canvi en la seva vida que va fer després d’aquella entrevista?
Si. Segur que sí. Quan vaig conèixer Vicente, jo tenia 21 anys. Era una personal molt normal, però la seva convicció que cadascun de nosaltres tenim una responsabilitat, que cadascú de nosaltres tenim la possibilitat de millora el món i ajudar als altres em va convèncer que jo podia contribuir a aquest canvi.
Com?
Fa poc jo m’estava recuperant d’una malaltia, un virus semblant a la Covid, i vaig pensar molt. Em preguntava que era el més important d’aquests 53 anys a l’Índia. I això era que, finalment, la gent ha vist que hi havia algú que es preocupava dels seus problemes, de les seves misèries, dels seus patiments... Tot això va començar fa 53 anys amb una petita entrevista. Què teníem a les mans? Res. Ni jo, ni Vicente. Però si et preocupes de cuidar als altres, el canvi és possible.
Parla de responsabilitat. Aquesta responsabilitat és la que fa que, més d’una dècada després de la mort de Vicente Ferrer, continuï a Anantapur?
Estimo la meva responsabilitat. Vaig viure 41 anys amb Vicente i 41 anys amb una persona com ell són com cent. Era una persona sòlida com una roca. Quan penso amb ell sempre és «hem de treballar», «Anna què faràs avui», «és urgent que fem això»... Jo recordo treballar tot els dies. Però sempre feliç. I quan en el teu treball estàs feliç, no és treball, són vacances. Tot l’equip continuem treballant, sense cap pensament negatiu. Perquè el canvi és possible.
El canvi és possible i la Fundació Vicente Ferrer ha ajudat a milions de persones. Però encara hi ha molta que necessita ajuda urgent. Això vol dir que el canvi és possible, però que no s’hi acaba mai d’arribar?
Depèn del que estiguis parlant. Amb les paraules de la gent dels pobles puc dir que el canvi és complet, perquè abans pensaven que eren inferiors i que les castes altes eren superiors i no es podia progressar. Ara, en canvi, després de molts treballant, poden pensar que tots som iguals. No som inferiors. Ara bé, quan vas veient les seves condicions de vida o les seves necessitats en educació, per guanyar-se la vida o en igualtat de gènere saps que encara hi ha molta feina per fer perquè el canvi sigui complet. Les dues coses. Un canvi complet i un canvi per continuar fent.
Igualtat de gènere? Aquest tema ni devia estar sobre la taula fa cinc dècades...
No. Són pensaments que han anat evolucionant. Vam arribar a Anantapur el 1969 i, més o menys en els deu primers anys, jo no vaig poder anar a un poble a parlar amb una dona. Havia de parlar-hi a través del seu marit o través dels homes. Més tard, a partir del 1982, vam començar de zero. Llavors, no parlàvem de llibertat, sinó del valor de l’educació o de valor de la nutrició en una època on no hi havia menjar per alimentar bé a tota la família. Així, treballant a poc a poc amb elles vam anar avançant i, avui en dia, podem parlar amb les dones d’Anantapur sobre igualat o temes sexuals. Encara costa, però en podem parlar. Les dones ho han progressat molt en, per exemple, l’accés a l’educació. El 50% de les estudiants són noies, poden tenir els seus propis negocis, targeta bancària... Però si vols parlar sobre igualtat real, cal treballar cinquanta anys més.
Veu la Fundació Vicente Ferrer treballant cinquanta anys més?
Segur que sí. Visha (al seu costat durant l’entrevista), la dona del nostre fill Moncho que ara ha començat a liderar la fundació, és la directora del sector de les dones. És jove i té molta passió per treballar sobre els drets de les dones. Ella farà que aquesta feina vagi endavant. Espero que, durant la seva vida, ella vegi com a la nostra zona les dones hagin aconseguit molta més igualtat de drets.
Al llarg de la vida de la Visha? Això és molt temps, ella és jove.
A l’Índia encara vivim en una societat patriarcal. No és fàcil canviar-ho, no pots fer un taller o una conferència i l’endemà ja està canviat. S’ha de treballar dia a dia. Abans fèiem programes sobre la igualtat de gènere i el progrés les dones, però ara hem vist que la sensibilitat per no discriminar s’ha de treballar en tota la societat. S’ha de treballar quan parlem d’educació, quan parlem d’alimentació... Els matrimonis concertats encara és són un sistema molt present a l’Índia; no sé el percentatge, però potser al voltant del 70% de la gent encara prefereix un matrimoni concertat pels pares.
Parlar d’igualtat de gènere en el desenvolupament va ser trencador, però, abans també havia estat fer-ho d’educació.
Jo crec que tant Vicente, com jo, com tot l’equip de la fundació vam anar aprenent plegats amb la gent. A vegades, en els primers anys, quan vaig veure molta fam, hi havia la idea entre les organitzacions internacionals de desenvolupament que s’havia de parlar de la importància de l’educació. La importància d’estudiar i sortir de la pobresa estudiant. Estudiar? Però si no estan menjant? Recordo que anàvem a les escoles i fèiem programes de nutrició. En canvi, després de 25 anys treballant recordo que vam fer un estudi i preguntàvem en els pobles que era el més important amb que els hi havíem ajudat. I ens contestaven que l’educació. Perquè abans pensaven que estudiar només era pels nens de famílies riques i no pas per a ells. I, després de molts anys treballant amb ells, no només sobre l’educació, sinó també sobre les seves necessitats de menjar i guanyar-se la vida, es van van adonar que l’educació és un dret molt important.
Aquests dies la calor aquí és molt forta, però a l’Índia això no els hi ve de nou. El canvi climàtic encara els hi complicarà més la feina en els anys que venen?
En aquests dos anys de Covid he estat pensant molt i, per a mi, un tema molt important ara serà el medi ambient. Durant els confinaments em vaig adonar que la crisi mediambiental no serà no la propera crisi, aquesta crisi ja està aquí. És una emergència. Estem notant el desequilibri entre el món natural, el de la naturalesa, i el món que nosaltres hem creat. Durant el confinament vaig veure ocells i animals que no havia vist en 30 anys. A Anantapur, quan hi vam arribar, de nit podíem veure les estrelles. Després ja no, però durant el confinament vam poder a tornar a veure les estrelles. Hem de fer molt més pel medi ambient, tant els governs, com la Fundació, com els pobles, com cadascun de nosaltres. No m’agrada dir que es faci res, si no ho faig jo primer. Cada persona ha de fer el que pugui: estalviar energia, gastar menys aigua, millorar com tirem la brossa... Durant cinquanta anys, a la Fundació hem treballat molt amb l’ecologia. Vam plantar milions d’arbres i hem construït moltes infraestructures per assegurar l’aigua als pobles. Però, ara hem posat en marxa un nou departament que es diu «la nostra terra».Per mi el nostre planeta és la nostra casa i s’ha de netejar, cuidar i salvar-la.
No és injust demanar als països en vies de desenvolupament que siguin sostenibles quan, fins ara, al primer món hem anat consumint sense mirar res?
És veritat. És injust. Perquè el que s’anomena primer món ha consumit molt; i ara tot el món ha de ser conscient de l’estat del nostre planeta. Sí, és injust. Però és necessari. Encara que estiguem a l’Índia, a Espanya o als Estats Units hem de fer-ho, perquè si no nosaltres no podrem salvar el planeta.
La pandèmia, la guerra d’Ucraïna, la crisi energètica... Si les economies occidentals pateixen, la solidaritat envers els països més pobres es veu afectada?
Hi ha patiment a tot el món. Però nosaltres a l’Índia, tenim en els pobles a gent pobra que ajuda a la resta. Tenen la seva guardiola de fang i, quan poden, fiquen una moneda allà per ajudar. També, quan penso en els padrins que té la Fundació Vicente Ferrer aquí a Europa no són gent rica, són gent normal. La gent d’aquí es preocupa dels seus problemes, això és normal, però també es continuen preocupant dels altres.
