Fa deu anys que el nombre de persones que viuen al carrer a la ciutat de Girona no ha parat d’augmentar. Cada cop és més habitual veure petits refugis de cartró en racons amagats de la Muralla, del Passeig Arqueològic o de la plaça Sant Domènech, a les places porxades del Mercadal o a qualsevol portal que permet una mica d’aixopluc a l’Eixample, Vista Alegre, Santa Eugènia o la resta de barris de la ciutat.

El cert és que aquesta realitat, que també es dona a d’altres municipis, s’agreuja a la ciutat de Girona. Aquí ens trobem que tot i l’esforç per atendre totes aquestes persones a través de les entitats i des dels propis serveis socials municipals el problema creix i creix la pressió cap a La Sopa, l’únic centre d’acolliment i serveis socials de les Comarques Gironines, que atén prop de 1.800 persones anualment.

La Sopa s’ha convertit en el comodí de tots aquells pobles que no tenen els recursos o no saben què fer quan es troben amb casos de sensellarisme. Però el centre ja fa temps que està al límit i no pot fer front a les necessitats de totes aquelles persones que s’hi atansen.

Tot i que és una realitat coneguda des de fa temps, la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya hi mantenen aportacions totalment insuficients que fa anys que no es dimensionen, sobretot si tenim present l’àmbit supralocal que implica l’abordatge d’aquesta realitat. A això s’hi ha de sumar les oportunitats perdudes per culpa d’una gestió francament millorable per part del propi govern gironí, que fa uns mesos va perdre una subvenció de 120.000 euros que l’hi havia estat concedida per arreglar els lavabos i les dutxes del centre d’acollida que fa temps que no funcionen.

A Girona ara paguem per anys sense inversió en un parc d’habitatge social però també d’altres qüestions lligades a un model social i econòmic que generen processos de marginalització i vulnerabilització de col·lectius cada cop més amplis de la nostra societat i que també pateixen un deteriorament de la salut mental. A Girona el 80% de les persones que viuen al carrer tenen problemes de salut mental o addiccions. Aquest retrat ens indica que cal abordar l’atenció de les persones que viuen al carrer des de dos eixos fonamentals: l’acompanyament a l’accés a una llar digna i l’acompanyament a l’atenció a la salut física i mental.

Mentrestant, la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament han de dimensionar la seva aportació a La Sopa, fer-hi les millores necessàries i ubicar en d’altres ciutats de la Demarcació espais per a persones sense llar per tal de reduir la pressió sobre un únic centre d’acollida i així millorar l’atenció a les persones que en són usuàries. Si això no es fa, la pressió sobre La Sopa continuarà augmentant i de ben segur veurem que els refugis de cartró precaris arreu de la ciutat es converteixen en una imatge permanent. La Girona que volem i que necessitem no pot permetre que hi hagi persones que es vegin abocades a viure sense llar.