Establerta a Girona des de l’any 1960, quan va començar a treballar com a professora d’història a l’Institut Vicens Vives, Rosina Lajo va ser la primera dona de les comarques gironines que va ser diputada al Congrés després d’anar com a número 2 a les llistes del PSC, darrere d’Ernest Lluch en les primeres eleccions democràtiques del 1977. Va estar-hi poc, només un any, però a Madrid va viure un període molt intens amb l’aprovació i el referèndum de la Constitució Espanyola, que, després, com recorda Josep Quintanas, «explicava amb molta passió als molts alumnes que va tenir a Girona». Rosina Lajo ha mort aquest dimecres als 90 anys demanant a la seva família que constés el seu «agraïment a excompanys, exalumnes i excol·laboradors de l’institut per haver-la acompanyat en la seva feina i la seva vocació que la van omplir de felicitat». La cerimònia de comiat serà demà, divendres, a les 10 del matí al Tanatori de Girona.

De la seva etapa al Congrés, segons detallava una entrevista amb aquest diari l’any 2018, Rosina Lajo es quedava amb la sensació d’haver viscut de ben a prop uns moments de canvis molt transcendentals. «Mai oblidaré el primer dia de convocatòria de les Corts, quan estàvem tots asseguts i van arribar Albertí i la Pasionaria, tan vells i amb tanta solemnitat. Per mi, allò significava que per fi ens podíem pacificar, donar-nos les mans igual que havien fet els francesos i els alemanys», explicava. «Vam entrar a Europa, a l’OTAN... vam entrar dins del que era el món civilitzat i Espanya va canviar radicalment», recorda en aquella entrevista, feta poc després que el PSC li organitzés un homenatge a Girona, on admetia obertament que se sentia molt més còmode, i feliç, fent classes a l’institut que no pas al Congrés: «Jo crec que, per dedicar-se a la política, s’ha de ser extraordinàriament intel·ligent i ben preparat en diverses matèries. Sortia Peces Barba i ens deia si havíem de votar sí, no o abstenció. I això m’avergonyia molt i molt, de manera que vaig acabar dient-li al senyor Joan Raventós que preferia retirar-me». El juliol de 1978, Rosina Lajo va deixar el seu escó de diputat i va ser substituïda per Lluís Sacrest.

De retorn a Girona, Rosina Lajo va continuar impartint classes d’història al Vicens Vives fins a la seva jubilació el 1996, sent-ne directora en els últims cursos. «Era una professora que despertava una gran admiració entre els seus alumnes, especialment les dones, perquè representava una important inspiració en un temps de canvi social», recorda Josep Quintanas, també membre històric del PSC de Girona, i company de treball de Lajo al Vicens Vives durant molts anys. «La vida política a Madrid no li va acabar d’agradar gaire, quan va tornar a Girona se sentia molt més realitzada fent classes i explicant la constitució, que coneixia molt bé, als seus alumnes», afegeix Quintanas que va ser Cap d’Estudis, quan Rosina Lajo n’era la directora en els seus últims cursos abans de jubilar-se. Sobre la constitució, el 1983 Rosina Lajo va publicar el llibre La Constitución española de 1978

«Era una persona extremadament seriosa, rigorosa i coherent», afegeix l’exalcalde de Girona, i també historiador, Quim Nadal sobre Rosina Lajo. «Ella i el seu marit (Juan Dolera) eren persones directament vinculades al PSOE i a Girona en la dècada de 1960 es van incorporar als moviments de lluita per la llibertat», recorda Nadal mentre que Quintana apunta com «Lajo va entrar en contacte amb el PSOE a través d’un professor de literatura malagueny, Ballesteros, que va arribar l’institut a finals dels anys seixanta». Des de l’actual agrupació del PSC del Girona, la portaveu municipal i diputada al Parlament, Sílvia Paneque destaca que «va ser la primera dona diputada per les comarques gironines, la seva força i el seu compromís es van mantenir intactes fins a l’últim moment».

Un compromís que, per exemple, fins fa relativament poc temps la feia està connectada amb el que passava al món., «Mundialment, el centre de gravetat, que durant segles ha estat a l’Atlàntic, s’ha desplaçat al Pacífic, i nosaltres tenim molt poca cosa a fer-hi», reflexionava fa quatre anys Rosina Lajo, que set anys després de llibre sobre la constitució, el 1990, va escriure Léxico de arte amb il·lustracions de Josep Surroca.