«La gent no s’acaba d’adonar de l’enorme poder que tenen els documents»

Joan Boadas i Raset ha viatjat a Roma aquesta setmana per rebre els dos premis més importants del món de l’arxivística. Dimecres, li van entregar el Fellow of the International Council on Archives (ICA) i divendres l’Emmett Leahy Award, conegut com el Nobel d’aquest sector. Nascut a Riudellots de la Selva, complirà 65 anys a l’octubre i el 31 de desembre deixarà de ser l’arxiver de l’Ajuntament de Girona, càrrec que ocupa des de febrer de 1990.

Què significa per vostè guanyar aquests dos premis?

Signifiquen moltes coses. En primer lloc, un reconeixement personal perquè aquests premis distingeixen l’aportació que ha fet una persona al món de l’arxivística. Però també és el reconeixement a un equip perquè una persona sola no hauria aconseguit tot això. Tota la meva vida he tingut un interès especial en posar en evidència que una funció tan complexa com la gestió de documents i arxius no es pot abordar de forma individual. A part, també és un reconeixement institucional, per l’Ajuntament de Girona, ciutadà i professional.

Quina va ser la seva reacció quan li van comunicar que rebria aquests guardons?

La primera notificació que vaig rebre va ser la de l’Emmett Leahy i va ser una alegria molt gran perquè no m’ho esperava. No estem acostumats a treballar per rebre reconeixements, sinó per fer bé la nostra feina. L’ICA se’m va notificar fa 10 o 15 dies i també va ser una gran alegria, perquè el consell internacional d’arxius és el que ens va permetre obrir les portes en l’àmbit internacional a una ciutat com Girona, que té un potencial arxivístic extraordinari, i aconseguir això en l’àmbit internacional és molt important.

«Aquests premis són un reconeixement personal, col·lectiu, institucional, ciutadà i professional»

Joan Boadas

— Arxiver de l'Ajuntament de Girona

Com va començar el seu vincle amb el món de l’arxivística?

D’una manera una mica episòdica. A començament dels anys vuitanta estàvem formats com a historiadors perquè en aquell temps el món dels arxius estava molt vinculat a la història, cosa que ara no passa. Com a historiador, les sortides professionals eren les que eren, i l’alcalde de Caldes de Malavella d’aquell moment, Lluís Comalada, em va proposar posar ordre a l’arxiu municipal de Caldes perquè hi havia un gran problema amb els expedients de llicències d’obra. N’hi havia milers per ordenar i identificar bé que és el que estava passant amb les urbanitzacions il·legals.

Creu que la tasca de l’arxiver és reconeguda?

Reconeguda, sí. Coneguda, no. Pot ser una paradoxa el que dic. La gent no se n’acaba d’adonar de l’enorme poder dels documents. Els documents són la matèria de la memòria i tenen un poder extraordinari. Pot semblar radical, però sense document no hi ha coneixement. En qualsevol àmbit, el coneixement es fixa per escrit i, per tant, la importància dels documents en el sentit de progrés, recerca i memòria és bàsic. I, el segon àmbit, la relació entre les institucions i la ciutadania es manifesta per escrit i això garanteix drets i exigeix deures. 

En aquest sentit, les institucions tenen en compte els arxius? 

Si parlem de la ciutat de Girona, la resposta és sí. Sempre he de reclamar més, perquè la nostra exigència ha de ser mirant pel millor servei de l’empresa i la ciutadania. Posaria a l’Ajuntament de Girona com un exemple. No crec que hi hagi cap ciutat al món que tingui un equip de professionals de la qualitat i la competència que té Girona. La ciutat pot presumir d’haver-se preocupat des de fa molts anys del seu patrimoni documental. Però això no s’estén a altres ciutats.

A part de ser l’arxiver municipal, és cap del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions, director del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge i gerent de la Fundació Museu del Cinema, a més de dirigir diverses col·leccions editorials entre altres. Ja té temps per tot? 

Si estigués sol seria molt complicat, però sempre he cregut que u no és ningú (com deia el poeta Joan Brossa) sempre he tingut la precaució d’estar envoltat d’un equip excepcional i de saber delegar. Un dels meus mèrits ha estat construir tot un equip humà que et fa les coses molt més fàcils.

«La ciutat de Girona pot presumir d’haver-se preocupat, des de fa molts anys, del seu patrimoni documental»

Joan Boadas

— Arxiver de l'Ajuntament de Girona

Aquest any és el seu 65è aniversari. Continuarà treballant una temporada més?

No vull fer servir la paraula jubilar. Jo dic canviar d’activitat. Hem de tancar unes jornades internacionals que fem des de l’any 1990 que es diuen Imatge i Recerca i quan acabi això faltarà poc perquè deixi de treballar a l’Ajuntament de Girona. Ho faré el 31 de desembre.

 Continuaria fent feina?

Plego perquè estic feliç i content, i em sembla que és la millor manera de plegar quan es donen aquestes circumstàncies. Si estigués fatigat o cremat, potser continuaria. Em veig capaç de continuar, però crec que és el moment ideal per jubilar-me, ara que he guanyat aquests dos reconeixements extraordinaris.

 Què és el que més trobarà a faltar?

Els companys, sense dubte. Les feines en equip són les que transformen la societat i la realitat. L’equip queda en unes mans excel·lents. Em substituirà Lluís-Esteve Casellas. Em sembla que ser un bon cap també significa que, quan tu no hi ets, les coses funcionen igual o millor, i estic convençut que això serà així.

Per les generacions del futur. Com creu que ha de ser un bon arxiver?

Un bon arxiver s’ha d’anticipar a com aniran les coses, saber quin és el millor servei pot donar a l’empresa i la ciutadania, formar-te permanentment i ha de perseguir l’excel·lència, però aquesta no l’ha de paralitzar. 

Subscriu-te per seguir llegint