80 anys de la llavor de Sant Narcís

Ara tot just fa 80 anys es van iniciar els primers passos que van significar el naixement del grup Sant Narcís, un dels barris més emblemàtics de Girona, batejat amb el nom del patró de la ciutat i que es va crear sota el concepte urbanístic de Ciutat-Jardí. Va ser durant l'època franquista que es va plantejar la necessitat de construir habitatges. El 1942, concretament el mes d'octubre, es va redactar el primer avantprojecte que contemplava un petit embrió del que finalment va suposar la construcció de mig miler d'habitatges que encara perduren. La transformació urbana va ser molt important. Els camps de conreu que s'estenien entre el riu Güell i el traçat del tren -durant molts anys i encara ara ha suposat una frontera urbana- van servir per aixecar una autèntica ciutat on hi havia habitatges, comerços, una església i l'anomenat "hogar del productor". Era un poble dins d'una ciutat i, de fet, molts habitants de Sant Narcís durant anys s'han referit al fet de "pujar" o "baixar" a Girona quan han hagut d'anar o desplaçar-se al centre. 

El primer avantprojecte que es va començar a elaborar per crear el barri de Sant Narcís era molt ambiciós i també volia incloure un centre sanitari. Van haver de passar cinc anys per acabar de definir el projecte. Finalment, el 1947 es van assentar les bases i l'artífex va ser l'arquitecte Ignasi Bosch i Reitg que avui dona nom a un espai enjardinat darrere l'església del barri, un dels símbols i una de les icones més projectades amb el seu campanar que presideix tot el grup. Primer es va haver d'arribar a un acord amb els propietaris dels terrenys afectats per la gran urbanització. 

Tenint en compte que la decisió venia donada per les autoritats franquistes d'aquella època la predisposició va ser fàcil. No obstant això, els propietaris afectats per l'expropiació van aconseguir, en part per la seva influència en l'administració, que es reduís notablement la superfície afectada, segons afirma Rosa Maria Fraguell en el seu llibre "La Ciutat Jardí i l'Obra Sindical del Hogar a l'època franquista. El Grup Sant Narcís de Girona" editat pel Cercle d'Estudis Històrics i Socials de Girona. Dels 251.436 m2 previstos inicialment es va reduir la superfície afectada fins als 142.486 m2 i es va renunciar a fer el centre hospitalari.

Amb el projecte més definit es va començar a posar fil a l'agulla i el 1948 els terrenys afectats ja estaven lliures i a punt de ser urbanitzats. Aquella llavor iniciada fa 80 anys començava a créixer i agafar forma. Tot sota la batuta d'un organisme llavors anomenat Obra Sindical del Hogar conegut també amb les sigles OSH.

El juny passat es va complir també 70 anys de la inauguració oficial del barri

L'artífex arquitectònic va ser Ignasi Bosch que va haver d'adaptar-se a l'esperit normatiu marcat per l'OSH, però és reconegut per la seva habilitat a treure el màxim profit als materials de construcció d'aquella època i per haver introduït una mena de volta molt característica que encara es pot apreciar en l'entrada de molts habitatges de planta baixa del barri i també a la plaça Assumpció, l'autèntic centre neuràlgic de Sant Narcís. De fet, a vista d'ocell, Sant Narcís es distribueix geomètricament al voltant de l'església.

Les cases i habitatges estaven pensades inicialment per a la classe obrera, però la que es podria anomenar classe benestant, molt ben connectada amb les autoritats franquistes, es va acabar fent també amb un nombre important d'habitatges. El que en principi eren "les cases barates" amb el temps van adquirir molta popularitat i es van revalorar de forma important. A hores d'ara hi ha un mercat interessat a adquirir una d'aquelles cases que, actualment, ja no són tan "barates".

Avui en dia hi ha algunes famílies dels primers propietaris -poques-, altres han canviat de mans i ara com ara el valor d'alguns habitatges reformats estan en el segment alt dels preus del mercat immobiliari.

Què és el model de Ciutat-Jardí?

Sant Narcís exemplifica a la perfecció el concepte de Ciutat Jardí, un moviment que va néixer a Anglaterra a finals del segle XIX impulsat per Ebenezer Howard, destacat urbanista anglès. En el llibre "Girona i els seus barris" editat per l'Ajuntament el 1983 amb la participació de diversos autors, es fa esment a aquest moviment i s'explica que la seva intenció era "crear un nou model de comunitat realitzat com a síntesi de ciutat i camp". Les autoritats franquistes veien aquest concepte com un model ideal per tornar a poblar les ciutats que havien patit les conseqüències de la guerra. Calia, doncs, durant la postguerra, iniciar tot un procés de reconstrucció i atreure cap a les ciutats a més gent. 

Segons es detalla també en el llibre "a Catalunya el principal impulsor d'aquestes teories és Cebrià de Montoliu, que el 1912 fundarà a Barcelona la societat cívica La Ciutat-Jardí amb la intenció d'afavorir la descentralització urbana."En el cas de Girona, aquesta idea es va començar a desenvolupar a principis dels anys quaranta davant la necessitat de disposar de més habitatge. Un dels atractius utilitzat per posar al mercat les cases i potenciar-ne l'adquisició va ser la concessió de préstecs amb uns interessos molt baixos i amb un termini per retornar-los de fins a quaranta anys. Aquestes condicions eren molt atractives i molts treballadors i famílies modestes es van començar a interessar. En molts casos calia començar de nou, formar noves famílies, i el grup-barri de Sant Narcís era una gran oportunitat per assolir també determinats somnis.

A l'hora d'aixecar els habitatges es van determinar tres categories en funció de la superfície construïda. Sobre els plànols que es van redactar les superfícies anaven dels 160 metres quadrats de màxim fins a un mínim de 70 metres. Crida especialment l'atenció que en aquella època els habitatges es plantejaven amb una mitjana de quatre habitacions, tendència que actualment ja no es porta a la pràctica. Se suposa que en aquella època el concepte de tenir almenys tres o quatre fills era el més habitual i normal i, per tant, es necessitaven més habitacions. Rosa Maria Fragell detalla en el seu llibre com eren sobre plànol els habitatges. Pel que fa als pisos es distribuïen amb un rebedor, cuina i menjador-estar, tres habitacions i un vàter més dutxa. 

Per la seva banda, les cases pensades per a obrers i petits artesans la composició era pràcticament la mateixa, però amb una major superfície i les cases benestants arribaven a les quatre cambres, un vàter més dutxa i un altre vàter a la planta baixa. Una altra característica dels primers habitatges de Sant Narcís és que no disposaven de gas ciutat. Hi havia les conegudes en aquella època cuines econòmiques, el carbó i la llenyà i més endavant el butà que es repartia cada setmana porta per porta i pis per pis. No va ser fins a l'època democràtica, en la dècada dels finals dels anys 80 quan la xarxa de gas va arribar a les llars del barri. Pel que fa al comerç, hi havia l'esperit que petits artesans ocupessin els locals de la plaça Assumpció, com hem dit anteriorment, el centre neuràlgic de la vida del barri. 

A la plaça durant anys hi ha hagut una activitat comercial diversa i variada: peixateria, estanc, bodega, perruqueria, una botiga de teixits i llanes, un bar conegut com a casino on actualment hi ha el centre cívic, i d'altres serveis. Amb els anys, a poc a poc s'han anat tancant molts negocis i s'ha perdut molta activitat tot i que encara perduren activitats com per exemple l'estanc i la bodega. I presidint la plaça es va aixecar l'església de Sant Narcís que va ser reconeguda com a parròquia el 1971 i que durant dècades ha estat un dels motors d'activitats religioses, de lleure i d'oci. Fins i tot, els diumenges a la tarda servia de cinema oferint sessions dobles. El centre parroquial ha estat la seu també de grups de catequesi i grups juvenils de lleure com el Mijac i el Mimu. 

Una primera inauguració

La primera gran part de la urbanització i els primers habitatges es van inaugurar el 1951. Pràcticament en un temps rècord s'havien aixecat les primeres edificacions i s'havia dotat al barri de diversos serveis. El règim franquista va donar molt valor a la inauguració i, per aquest motiu, va optar per fer l'acte inaugural en una data destacada i molt lligada a la figura de Franco: el 18 de juliol. La crònica publicada el 19 de juliol de 1951 al diari Los Sitios titulava "Solemne inauguración parcial del Grupo de Viviendas San Narciso". Les autoritats de l'època es van traslladar al barri després d'un acte celebrat al saló de sessions de l'Ajuntament. 

Aquell dia es van lliurar les primeres 88 vivendes als seus beneficiaris en un acte que va comptar amb la presència del governador civil, Luis Mazo Mendo. Va ser un acte d'una certa austeritat i presidit per banderes en els nous habitatges i una tribuna d'autoritats des d'on es van fer diversos discursos. Un dels discursos, segons va quedar recollida en la crònica periodística, va anar càrrec de Juan Costa Banús, ferroviari, que va parlar en nom dels primers habitants de les noves cases. Durant els discursos es va fer referència a l'arquitecte Ignasi Bosch de qui es va destacar el seu mèrit personal demostrat durant la construcció del barri. La festa va comptar també amb una audició de sardanes i un recorregut pels nous carrers del barri.

Els primers habitants van haver de conviure durant uns mesos més amb la continuació de les obres. La inauguració definitiva i oficial del nou barri va ser el 2 de juny de 1952, (o sigui ara ha fet 70 anys) amb un acte de gran solemnitat que va comptar amb la presència del llavors anomenat ministre secretari de la vivenda del Movimiento, Raimundo Fernández Cuesta i altres autoritats com l'alcalde de la ciutat que llavors era Antoni Franquet Alemany. Precisament, l'alcalde el dia abans de la inauguració va emetre una invitació convidant a tots els gironins a assistir a la inauguració i sumant-se als actes festius. El diari Los Sitios va donar una gran cobertura a la inauguració recollida en l'edició del 3 de juny de 1952. No va faltar ningú i a la plaça Assumpció, com era d'esperar, no hi havia lloc ni per una agulla. L'església, que es va construir en només 102 dies, va ser l'escenari d'una ofrena presidida pel bisbe de Girona, el doctor Cartañà. Les autoritats van fer una llarga passejada i es van aturar a l'edifici conegut com "Hogar del productor" on s'exposava una mostra d'artesania, pintura i altres disciplines artístiques. 

El barri de Sant Narcís començava així la seva vida. Després d'anys d'obres les cròniques parlaven d'una inversió d'uns 40 milions de pessetes de l'època, més de 500 noves vivendes, una església amb local parroquial, un edifici que feia les funcions d'unió veïnal i una escola de formació professional. La realitat, però era un pèl diferent del primer avantprojecte redactat ara fa 80 anys. Per exemple, no es va arribar a executar mai el centre sanitari que s'havia projectat i que havia de disposar de fins a 60 habitacions. Va passar a la història. En el seu lloc, però es va aixecar un centre de formació professional que durant dècades es va convertir en una referència en la formació de molts joves en diferents oficis. Amb els anys es va completar amb l'escola d'hostaleria que actualment encara funciona al sector Güell. Les dues escoles van tancar i els seus murs van anar a terra l'any 1997 per donar pas a un espai obert on a pocs metres ara hi ha el monòlit dedicat al percussor i creador del barri, l'arquitecte Ignasi Bosch que també dona nom als jardins. 

Sense la clínica-sanatori

De la futura clínica-sanatori (així s'anomenava textualment en aquella època) tampoc es va saber res més. No va tirar endavant. Segons recull Rosa Maria Fraguell al llibre "La Ciutat Jardí i l'Obra Sindical del Hogar a l'època franquista. El Grup Sant Narcís de Girona", el centre sanitari s'havia d'aixecar en el terreny on finalment es va construir el centre de FP, molt a prop del riu Güell que feia i fa frontera amb el barri de Can Gibert del Pla. El projecte era molt ambiciós, ja que contemplava 60 llits i tots els serveis clínics com quiròfans, sala de parts, laboratori, capella i altres dependències sanitàries. Durant tots aquests anys, a Sant Narcís no s'ha fet cap centre sanitari.

També en aquest primer avantprojecte pensat fa ara vuit dècades es parlava de dotar al barri de nombroses instal·lacions esportives. El projecte era summament ambiciós. Consta en el llibre de Fraguell que es pensava en un gran equipament amb diversos camps, pistes de tennis, de bàsquet i per la pràctica d'altres disciplines. El complex havia de disposar de piscina descoberta i un gimnàs. No va fructificar. L'únic camp de futbol va ser una peça de terreny a tocar els dipòsits de gasolina de Campsa que alguns veïns mantenien de forma altruista i voluntària. I l'única piscina descoberta i pavelló va ser el que el GEiEG va construir a Sant Narcís en el complex que va aixecar entre els anys 1975 -quan es va inaugurar- i 1978 -quan es va ampliar-. Va haver-hi al barri durant un temps una piscina coberta, però estava reservada per les alumnes del col·legi de les Dominiques, que era privat. La piscina va ser enderrocada amb els anys.

Sí que es va complir amb alguns dels equipaments recollits ja en la primera idea de fa 80 anys com per exemple l'Hogar del Productor" conegut popularment com a casino i que durant molts anys va funcionar com a bar, cafè, sala de jocs i centre de trobada de molts veïns. Amb els anys, aquesta funció l'ha fet també en el mateix edifici l'actual centre cívic. El gimnàs que hi havia a la part posterior es va transformar en un petit teatre i sala d'actes on encara avui en dia es fan actes i assemblees de veïns.

Nomenclàtor religiós

També es va tirar endavant l'església parroquial i la casa del rector que encara funciona al carrer Roma, tal com es va batejar i es va incorporar a la nomenclatura. De fet, el component religiós a l'hora de donar nom als carrers va ser un criteri que es va tenir molt en compte. Així al barri de Sant Narcís i especialment al voltant de l'església trobem els carrers Mare de Déu de la Salut, Mare de Déu dels Àngels, Mare de Déu del Remei, plaça Mare de Déu de Montserrat, carrer de la Mare de Déu de Núria, carrer Mare de Déu del Collell o carrer de la Mare de Déu del Mont. Es va executar el projecte acabat el 1947, cinc anys després del primer esbós de com havia de ser el nou barri. 

Durant aquests anys el barri urbanísticament ha mantingut força la seva fisonomia. Va desaparèixer un dels blocs de pisos de la plaça Montserrat per donar pas a l'obertura del passeig d'Olot. Va enderrocar-se també l'antiga escola de Formació Professional, però la immensa majoria de cases i pisos es continuen conservant. Una altra de les grans instal·lacions que es van enderrocar durant els anys 90 van ser els antics dipòsits de Campsa. Les instal·lacions -que fins i tot disposaven d'una entrada directa al recinte des de la via del ferrocarril- es van traslladar a Fornells de la Selva i el solar resultant i alguns petits edificis van funcionar durant uns anys. Primer com a dipòsit de vehicles abandonats i retirats per la grua i alguns locals es van destinar a assaig de grups de música. 

Durant el primer i segon mandat democràtic, l'Ajuntament de Girona va portar a terme una reforma global a diversos carrers barri amb noves voreres, asfaltant i sobretot renovant les xarxes urbanes com la del clavegueram. Posteriorment, a final de la dècada dels anys 80 va arribar al barri la xarxa de gas natural.