«Soc de talla baixa i d’origen marroquí, estic a la diana»

Abans d’obrir el fil del seu relat, passegem pels carrers de Girona. Al seu pas, copa totes les mirades. Els transeünts que narren una peripècia tragicòmica amorrats a l’altaveu del seu telèfon mòbil descarrilen la mirada, hipnotitzats per una presència que no sabrien classificar. Ell ho nota. Sent el pes feixuc de la curiositat sobre el clatell. Però somriu. I fa el cor fort. Ha hagut de desaprendre la seva habilitat natural de retenir el soroll social per a sobreviure, aprenent a insonoritzar xiuxiueigs enverinats («Mira quin noi tan petit, pobret!»).

Rafik Ed-dahbi pateix, des que va néixer, la síndrome d’Ellis-Van Creveld, una malformació a les extremitats que l’ha obligat a conformar-se amb 1,45 metres d’alçada. «No tinc ungles ni articulacions als dits», detalla. A més, els ossos de les cames li creixien cap enfora. Però després de 5 intervencions quirúrgiques, han aconseguit redreçar-li la separació entre els turmells, passant de 49 a 12 centímetres. Però no coneix cap altra manera de viure. «He crescut així, la meva normalitat sempre ha estat aquesta», assegura, amb el cap ben alt.

A l’escola, quan la desviació social es va començar a intensificar, va esbossar un lema que l’ha acompanyat fins ara: «A qui no li agradi, que no miri», defensa. Tot i que celebra que durant la infantesa no va patir una discriminació «molt dràstica», ja va començar a tastar la diferència. «Els meus companys de classe m’observaven amb una mirada paternalista», assegura.

Una quimera que, lamenta, encara arrossegant avui. I és que les barreres que interposa la societat segueixen sent el seu cavall de batalla. «Vagis on vagis saps que la gent t’estarà mirant i que no podran evitar comentar la jugada amb un to condescendent, perquè realment el que els fas és llàstima», afirma. I encara que ho vulgui evitar, els xiuxiueigs s’apilonen a les seves orelles buscant un espai per on escolar-se. «Quan ets petit et fa mal, però ara, amb 32 anys, ja estic curat d’espants», sentencia. Tot i això, defensa que «mai m’he amagat de res». Però a banda de ser una persona de baixa estatura, reconeix que està en el punt de mira perquè pateix una doble discriminació, que sovint el fa sentir «ultratjat»: «Soc de talla baixa i d’origen marroquí, estic a la diana», sentencia. 

D’experiències amargues, lamenta, en té bagatge. «Pel simple fet de ser descendent de marroquins m’he sentit vigilat pels passadissos d’alguns establiments», explica. I és que, denuncia, «ser d’origen migrant directament fa que no se’n fiïn de tu per por que puguis robar-los». També s’hi ha trobat en visitar un pis de lloguer. «Allà vaig conèixer la propietària i ràpidament vaig tenir la sensació -i ho pronuncia amb to de certesa- que mai me’l voldria llogar», assegura. Una discriminació que, defensa, «és injusta i fa ràbia»: «Al final ho normalitzes i aprens a no fer-te mala sang, perquè et suposa una despesa extra d’energia que, francament, prefereixo invertir en coses més productives». Amb tot, lamenta que els arguments (que ressonarien com a escut), «jo he nascut aquí» o «els meus pares fa 50 anys que viuen aquí» no tenen ni vot ni veu. 

«Al final ho normalitzes i aprens a no fer-te mala sang, perquè et suposa una despesa extra d’energia que, francament, prefereixo invertir en coses més productives"

A nivell arquitectònic, assegura que ha sabut ser més hàbil que les barreres. «M’he hagut de buscar la vida per a trobar la manera d’arribar on no podia». Per a accedir a una feina, «per sort», no ha tingut dificultats. Ara, treballa per a les persones amb discapacitat física, orgànica i sensorial com a coordinador de les àrees d'esports i sensibilització del Grup Mifas. «Ajudar és el que més m’omple», assegura.

Amb sentit de l’humor

Un optimisme adquirit per la carta que li ha jugat el destí l’ha empoderat. «Faig moltes bromes, tant de la meva estatura com del color de la pell», assegura. I és que «abans de riure’m d’algú altre, prefereixo riure de mi mateix», sosté. «Per molt malament que m’agafés la meva discapacitat no aconseguiria canviar-la, així que he optat per acceptar la meva condició amb sentit de l’humor», admet. La societat, però, «no està habituada» a compartir l’entorn amb persones amb discapacitat. I la gran assignatura pendent és «saber com tractar-nos».

Subscriu-te per seguir llegint