Agustí Puig i el Diari de Girona

Era jo un jove col·laborador de la secció d’esports, que intentava obrir-se camí en el món del periodisme, quan vaig conèixer l’Agustí Puig. En aquella època, el diari era propietat de l’Estat, la societat titular es deia «Medios de Comunicación Social del Estado». Com que es regia per uns pressupostos públics, també havia d’assumir les seves contradiccions. Per raons que no recordo, estava esgotat el pressupost de quilometratges. Per tant, per desplaçar-me a cobrir un partit de futbol a Barcelona o em pagava la gasolina de la meva butxaca... o contractava un taxista. I com que el diari era client de l’Agustí Puig, ja ens veus els dos anant, durant una temporada, els diumenges el matí cap a Barcelona a veure els partits que jugava el Figueres als camps de l’Horta, el Júpiter o l’Europa, clàssics de l’època a la Tercera Divisió. No hi havia pressupost per a quilometratges, però sí per al taxi, que costava força més diners. I l’Agustí més content que un gínjol, i jo també. Amb l’Agustí, no t’avorries.

A part d’aquesta anècdota que demostra com funcionava, i diria que poc ha canviat, una administració pública, l’Agustí Puig va tenir encomanada al llarg de molts anys una de les feines més transcendentals, i no és broma, del diari: portar la llista de la Loteria de Nadal. Durant molt de temps, quan un periodista jove es creia el rei del món pel fet d’escriure en un diari, intentava baixar-li els fums amb una pregunta: quin és el dia de l’any que es venen més diaris? Mentre observava la seva cara d’incredulitat, jo responia: el dia 23 de desembre, i no per la feina dels periodistes, sinó per la llista de la loteria. Fins que Internet va irrompre en el nostre món, aquell dia la venda de diaris es triplicava o quadruplicava. Ara bé, ¿com obteníem la llista de la Loteria quan no existia Internet ni el correu electrònic? Un empleat de l’agència Europa Press de Barcelona es desplaçava a Madrid i a mitja tarda tornava en el pont aeri amb llistes per a tots els diaris catalans. I cap a Barcelona anava, durant molts anys, l’Agustí Puig per recollir-la i entrar al diari avançada la nit, amb aquell somriure que el caracteritzava i amb el convenciment de la feina ben feta, i que ens portava un tresor.

Mor el taxista enamorat de Girona i conductor del «Peugeot de l’Agustí»

 Ja jubilat, continuava passant pel diari. Com que era subscriptor, venia a recollir l’entrada del Girona, o el que fos, saludar, fer una broma. Sempre amb aquell mig somriure, amb aquell comentari irònic, amb aquella amabilitat. En definitiva, amb una bonhomia d’algú al qual no vaig veure mai malhumorat i sempre amb la millor predisposició del món. Em va saber greu no poder assistir al seu comiat a l’església de Sant Narcís, però l’Agustí Puig, amb la seva senzillesa, és d’aquelles persones que no te n’oblides mai.