59 Avinguda de Sant Narcís

Hi ha una casa aïllada a l’adreça del títol d’aquest escrit. Té un pati que la rodeja que s’omple de males herbes. El que sol ser típic de les cases abandonades. La casa té dos plantes. Un tercer pis és com una torre addicional. A l’esquerra, en el jardí descurat hi ha un arbre gran i un xiprer de la mateixa mida. A la dreta ha crescut, desmesurada, una magnòlia que supera la teulada. Encaixonada entre la casa i una paret veïna, omple aquesta part del jardí quasi completament. També hi ha una mata de baladre, que ara es veu podada recentment.

Sobre l’entrada principal, més amunt del balcó del primer pis, sobreviuen els tres pals on s’hi penjaven les banderes corresponents, quan l’edifici servia per acollir alguna oficina de la Generalitat. No ho recordo, ni sé quin tipus de servei donava. A l’esquerra hi ha un edifici de pisos des d’on solen tirar al pati de la casa tota mena de residus, en gran manera ampolles de plàstic i altres coses variades, però també peces de roba, papers, envasos de menjar escombraria, capses,...

A la paret de les deixalles, tocant al carrer hi ha uns dibuixos que van esvaint-se amb el pas del temps. Semblen frescs romans que acabaran de desaparèixer un dia d’aiguat. De tant en tant, pot ser cada la primavera, un jardiner que no he vist mai, s’encarrega de netejar el jardí. Talla les males herbes, poda els arbres, arreplega les deixalles. A la dreta de la casa també hi ha pisos, però no obertures per on puguin embrutir la part de la magnòlia. Tocant al jardí hi ha una botiga de queviures, fruites i verdures, amb carnisseria musulmana incorporada.

Simultàniament, a la plaça del Vi, enfront de l’Ajuntament, unes quantes persones sense sostre es queixen, sembla que en va, de la seva condició de sense-sostre-indefinida. Aparentment, sense remei, ni possibilitat d'haver-hi sostre, fins avui, que escric això. Presenten escrits, crits, sorolls d’alerta i estris de bany dels que manquen ara, davant de la casa de la ciutat. Sembla que tenien un lloc durant l’hivern, però ara, amb l’arribada de la primavera i el bon temps, algú ha decidit que ja poden dormir pel carrer. Parlant amb un d’ells m’he assabentat que, ni el servei social mínim que és la Sopa, existeix en cap més ciutat de la província. Per més que com si em ballés pel cap que a Sant Feliu de Guíxols hi ha quelcom per ajudar aquest tipus de ciutadans desposseïts.

Crida un xic l’atenció que una casa del govern català, sense cap ús actual visible, excepte el de donar feina a un jardiner o a una brigada de neteja, roman buida, deteriorant-se cada dia que passa. Mentre, per la gràcia d’un atzar cec i mut, alguns individus, sense feina i amb minses possibilitats d’haver-n'hi, estiguin protestant per un sostre que ningú sembla voler donar-los. 

Coses del sistema, que trem per la imminència d’unes eleccions municipals. Tot estimulant declaracions força redundants a tots els implicats. Alhora fa fer cabòries als ciutadans sobre el que en sortirà de tot plegat.

Però sembla que tota l’estructura ni s’immuta amb la desgràcia d’una minoria, mancada de quasi tot. Ai las!