El canvi climàtic i els plàtans de la Devesa

Em va agradar molt l’article que es va publicar al Diari de Girona del passat 7.2.23; el guardo a la meva documentació sobre la Devesa. Aquest article signat per Michele Catanzaro i Valentina Raffio diu coses molt esclaridores sobre la gran problemàtica que tenim a dia d’avui a tot Europa amb la degradació progressiva i posterior mort de molts arbres de diferents espècies i en diferents indrets.

A grans trets tenim que al sud de la península Ibèrica les malalties de «la seca» estan matant a alzines (Quercus Ilex) en zones fins avui òptimes per aquesta espècie d’arbres. També en altres boscos d'espècies diferents, bàsicament resinoses (gèneres Pinus, Abies, Làrix, Piceas...). Malauradament cada estiu contemplo aquest fenomen, en els Alps, prop d’on va tenir lloc la tragèdia de l’avió de Germanwings. Ja fa algun temps vaig llegir un article que afirmava que a la ciutat alemanya de Hesen es preguntaven a què eren degudes les recents malalties dels plàtans de la seva ciutat, d’uns arbres que feia més de 150 anys que havien estat plantats allà i que estaven ben cuidats. Donaven la culpa al canvi climàtic.

A l’article, molt bo, del DdG hi ha un paràgraf que diu textualment: «Qualsevol arbre, en condicions normals, pot tenir part de la seva arrel o tronc podrits en un estat d’equilibri amb el fong» i continua «però en condicions de sequera la planta té menys energia per a la fotosíntesi. Això dona un avantatge als patògens. Controlar la sequera requereix part de l’energia habitualment utilitzada per controlar el fong. Normalment, els arbres prioritzen el primer i descuiden la seva defensa». Millor dit impossible. En l’article parlen d’algunes malalties causades per aquest fenomen, que casualment jo també he detectat a la Devesa, per tant... també diu «la sequera pot transformar una malaltia crònica en una de mortal». I ¿què fem?

Regar, una prioritat

Fa ja dies el bon amic Miquel Fañanàs al·ludia, en aquest mateix diari, a la manca de regadiu dels plàtans de la Devesa. Regar és un tema prioritari i augmentar l’escàs regadiu de tots els plàtans del Parc i ampliar-lo en zones en què no s’ha regat mai. He vist molts plàtans de més de 400 anys amb bona salut, i tots tenien un denominador comú, estar situats prop d’una font o d’un curs d’aigua.

Ho he dit moltíssimes vegades. No oblidem que els plàtans són arbres de ribera i l’indret on viuen bé és prop dels rius i cursos d’aigua. A Grècia i Turquia els rierols estan plens de plàtans. El 1998 vaig elaborar un document a iniciativa pròpia que es deia Avantpla d’usos de l’espai i gestió dels plàtans de la Devesa. En ell parlava de quins usos es feien a cada indret del Parc i quines conseqüències negatives causaven aquests usos en els plàtans i proposava mesures compensatòries per pal·liar-ne els afectes negatius... Entre elles parlava del regadiu, preservar la zona radicular deixant uns tres metres aproximadament de zona sense trepitjar al voltant dels arbres per preservar les arrels, però ...

Actualment, el regadiu del Parc és insuficient atès que hi ha molts indrets on l’aigua no hi arriba. La séquia Monar en una situació «normal», no l’actual, dona aigua al Parc i en pot donar un 50% més, però caldria arranjar la captació d’aigua, avui deficient. Amb més cabdal podríem augmentar sense cost energètic molta més superfície. També hi ha la possibilitat d’aprofitar les aigües dels excedents del regadiu de les hortes de Santa Eugènia que es deriven cap a una bassa que desemboca al Ter.

Per altra banda, a la Devesa hi tenim uns vuit pous de grans dimensions, capacitat i rendiments amb aigua molt abundants. Aquests pous, tots oberts, són:

1.- Pou Montserrat, que antigament subministrava a la ciutat de Girona, avui és l’únic pou que subministra aigua als plàtans, però és insuficient per a tot l’espai. Fa ja anys, en una època de sequera, es va instal·lar una bomba amb capacitat d’extracció tipus hidrant amb rendiment i capacitat per omplir un camió de bombers. També es va fer servir per agafar aigua per a la neteja de la ciutat. Però hi ha un possible greu problema: si s’espatlla la bomba la burocràcia interna pot deixar els plàtans entre un o dos mesos sense aigua. I la realitat és que les bombes s’espatllen a l’estiu... això ja ha passat.

2.- Pou de l’antic Tir de precisió; desconec el seu estat.

3.- Pou de la Piscina, un pou amb aigua abundant; només s’usa per a la piscina, però també es podria aprofitar per al regadiu dels plàtans.

4.-Pou de l’antiga Hípica; un pou amplíssim i amb abundància d’aigua, sense cap ús a dia d’avui. Havia realitzat les gestions per posar-lo en servei, però a dia d’avui està sense ús. Només cal fer-hi arribar el corrent elèctric i una electrobomba.

5.- Pou de l’estadi Fèlix Farró; pou amb abundància d’aigua. Havia realitzat les gestions per posar-lo en servei, però a dia d’avui està sense ús. Només cal fer-hi arribar el corrent elèctric i una electrobomba.

6.- Pou prop d’Adif; sense servei, s’hauria d’arranjar.

7.- Pou dels Jardins, s’utilitza per al regadiu i neteges del jardí; també es podria fer servir per regar els arbres.

8.- Pou de l'antic Tir al Plat; semitapat, serveix com a dipòsit dels escòrrecs de l’aigua de la font ubicada al cantó.

Dels pous 1 i 5, l’any 2017 es va fer un aforament i les quantitats que donaven recordo que eren molt bones. També vam verificar i comprovar que després de la construcció de la passera de Fontajau el pou Montserrat va augmentar el seu rendiment.

Del rec que envolta els jardins s’extreu un cabal important que serveix per regar un parterre proper a les botxes. El cabal es controlava, derivant-lo cap al parterre, de manera que no es llencés aigua cap a la sortida situada prop del rellotge, aigua destinada cap al col·lector que va a desembocar a l’Onyar.

La conclusió és que encara hi ha aigua per extreure.

Bé, recordo que la darrera conversa que vaig tenir amb l’alcaldessa li vaig dir que posar tot això en marxa no costava molts diners. Destinant-hi uns 50.000 €/any es podrien fer unes inversions importants en el tema del regadiu. Calia fer una proposta i escollir les prioritats posant fil a l’agulla, però em va dir que no hi havia diners per destinar-los a aquest ús. Em vaig quedar de pedra. Que cadascú pensi el que vulgui.

Bé, si aquest estiu no reguem els plàtans quasi segur que els abocarem a la seva mort. Fa dos anys ja vaig notar els primers símptomes inequívocs de la nova degradació de la salut dels plàtans del Parc. En voler fer la publicació d’un treball sobre el Parc vàrem decidir realitzar una actualització de l’inventari sanitari i quina va ser la nostra sorpresa quan vàrem detectar bastants plàtans amb unes simptomatologies desconegudes, a part de les malalties que ja havíem trobat i que ja ens eren conegudes. Actualment, porto molts mesos estudiant el problema i malauradament no surt res de bo. Un gros problema per als nous responsables que sortiran de les properes eleccions. I crec que l’aigua pot ajudar a mitigar o disminuir les greus afectacions als plàtans del nostre Parc. Només es necessita voluntat, un petit pressupost i, evidentment, aigua. 

Un pla de xoc

Des d’aquí demano a tots els partits polítics, i en especial als que surtin elegits, que facin un esforç i realitzin, de comú acord, un Pla de Xoc per intentar salvar els plàtans de la Devesa. Pensem que posar un pou en marxa puja a molt poc si hi ha aigua. I fer les coses pensant en el futur a llarg termini, els arbres ho agrairan. I pensin en una obvietat que les bombes s’espatllen a l’estiu i la burocràcia obliga a un tràmit administratiu que pot durar prop de dos mesos per comprar una nova bomba.. i mentrestant les fulles dels arbres assedegats aniran caient a terra, malauradament ja ho he viscut i ets impotent davant el fet. Ja sé que l’estiu ens cau a sobre, però valdrà la pena fer l’esforç. Els arbres de la Devesa són de tots els gironins i cal sumar esforços per salvaguardar-los, si no ja podem començar a veure’ls morir un darrere de l’altre... i no pararan. Les malalties que sorgeixen com a conseqüència de l’estrès hídric són molt dolentes.